Primeres impressions

Mai ens haguéssim imaginat buscant pis preguntant a les persones que passen pel carrer. La gent aquí t'ajuda de veritat, de tot cor, és una sensacó increible. No pot ésser que allà d'on venim ens despreocupem tant pels nostres semblants, sabent que sense la nostra ajuda no podran aconseguir el que busquen.

Agafar una altra vegada el "urbano" o la "ruta", pagar tres córdobes i saber on has de baixar no té preu, et sents orgullosa de tu mateixa per haver-ho fet sola, però igualment, ets sents agraïda a qui ahir et va ajudar a trobar el camí.

Pel carrer ens miren com si fossim l'atracció turística més interessant que han vist en anys, i anem on anem sentim comentaris al respecte. La diferencia cultural és moltíssima i no sabem si podrem assimilar tants canvis en tan poc temps.

Però no és només això, la passivitat és un plus, la "hora nica", el "al suave" s'ha de sembrar per aconseguir millores tant en la teva visió com en la teva manera de ser per entendre aquest compromís fallit que fa que en ocasions et frustris i t'enfadis, sense comprendre realment la manera de ser nica.

Nicaragua dale pues...

un somnni per a realitzar, un pais que enamora.

La política a Estelí

"¿Profe, usted es sandinista?" Aquesta és la pregunta que, de bon matí, m'ha deixat paralitzada. No sabia que respondre i, interiorment, només pensava: com pot ser que una nena de 6 anys m'estigui preguntant això?

La sorpresa, però, no ha durat gaire. Només m'ha calgut situar-me en el temps i en l'espai per adonar-me que no estic a Catalunya, sinó a Estelí, la ciutat 1.000 vegades revolucionaria i 3 cops heroica. Sí, Estelí és, sens dubte una ciutat sandinista. Les banderes del FSLN presideixen tot el municipi, juntament amb els cartells a favor d'Ortega, les samarretes del partit que el 90% dels ciutadans porten i les mil converses de bar on s'idolatra la revolució i l'actual govern.


El problema, però, no és que tot Estelí sigui del mateix partit, sinó la manca de pensament crític que s'observa. La revolució va ser una cosa i ara mateix la situació del partit n'és una altra. Per tant, queda clar que el context on nosaltres vam créixer no té res a veure amb el de la nena que em va fer aquella pregunta. La política impregna el dia a dia de tothom, grans i petits, essent així normal que un infant que amb prou feines sap llegir i escriure tingui tan clar quin és el partit majoritari.

Ara bé, aquesta nena no està sent víctima d'un clar adoctrinament?

Primeres impressions a les aules de primària

És el primer dia d'escola i durant tot el trajecte no podem parar de pensar en el que ens trobarem. Imaginem aules plenes d'infants, amb alguns d'ells rebels, però molts més de tranquils, i professors que, sense gaires recursos, intenten fer el que poden. Alhora, ens veiem a nosaltres, les tres "chelas", intentant aportar tot el que tenim: no gaire experiència, però sí molta il·lusió i ganes de treballar. 


Anuncien la nostra parada i baixem de l'autobús. Arribem a l'escola i totes les nostres idees es troben amb la crua realitat: aules on, de bon matí, tothom s'aixeca a resar i a cantar l'himne nacional de cara a la bandera amb una serietat i respecte que ja no es tornarà a sentir en tot el dia. 

A continuació comença l'espectacle: el 95% dels alumnes s'aixequen, criden, es barallen i marxen al bar o a casa cada vegada que volen. La situació es descontrola per moments, i sembla que tu ets l'única que se n'adona. La tutora, resignant-se, t'explica que aquest comportament és la conseqüència de les mil problemàtiques que cadascú d'ells té a casa, però ningú pensa que el fet d'estar-se 4 hores copiant sense parar tampoc és gaire motivador. 

Els pocs que escolten et busquen pregant que els ajudis i tu et sents perduda. Per una banda, tens ganes de fer altres coses i ajudar-los segons el que tu creus que és l'educació i, per l'altra, tens la mestra vigilant que no facis res que s'escapi de la seva línia. 

El dia s'acaba i les tres sortim de l'escola decepcionades. A casa, pensem, tindrem una llarga conversa. I així és. Per uns moments ens desesperem, però tot seguit trobem el cantó positiu i veiem que és un repte que hem d'afrontar: sabem que no podem canviar el món, però tenim molt clar que a les nostres aules intentarem aportar tot el que puguem, alhora que aprendre d'aquesta altra manera de treballar, que segur que ens pot aportar quelcom. Som conscients que al principi serà difícil, però esperarem el moment adequat per poder començar a "negociar" i a treballar.

Nicaragua, dale pue

Nicaragua, el paraíso sandinista está resultando un sueño que se extiende en nuestras vidas de norte a sur y de este a oeste, haciéndose realidad a cada paso, en cada situación y desde todos los puntos de vista.

Perspectiva Nicaragua: Quiero volver y todavía no me fui.

Para Wilton

Encontrar casa nunca és fácil y aún menos en un país que no es el tuyo. Después de muchas horas andando y preguntando puedes llegar a desesperarte pero, por suerte, "las cosas malas nunca vienen solas, las vienen siguiendo buenos acontecimientos". 

Nunca puedes fiarte de la palabra de las personas, siempre gurandan un as bajo la manga. No obstante, siempre hay quien te sorprenda, siempre hay quien, a pesar de parecer que no te va a poder ayudar, hace todo lo que está en sus manos para sacarte de un apuro e intentar que tu estancia en su país sea lo mejor posible. 

Así, damos gracias de que en el mundo existan esos pequeños ángeles de la guarda que hacen que todo vaya bien y que saben como sacarte una sonrisa sin esperar nada a cambio. 

Sortir de l'aeroport...

Són les 17:09h i acabem d'arribar a l'aeroport de Managua. Baixem de l'avió, agafem les maletes, canviem calers i tot seguit ens trobem amb el xòfer que ens ha de portar a Estelí. Anem cap el cotxe i el veiem amb un altre home carregant les maletes. Suposant que aquest desconegut ve amb ell ens disposem a pujar al "carro" quan, de cop, se'ns queda mirant esperant alguna cosa que no sabem que és. 

- "Pero dadle propina, aquí es la costumbre!"


Aquestes paraules del xòfer ens deixen sense saber què fer. Acabem d'arribar, tot és nou i no sabem quina quantitat és l'adequada. El conductor, veient les nostres cares estupefactes, opta per adelantar-se i donar-li un bitllet de 20 córdobes. Així doncs, nosaltres el seguim i li donem alguna cosa més.

Pujem al cotxe i, després de tornar els diners que ell havia posat, comença el viatge fins a Estelí. Durant tot el trajecte, però, cadascuna es pregunta si a ell també n'hi hem de donar. Davant del dubte, en arribar a l'hotel, li donem 50 córdobes.

Els moments d'incomoditat han passat i els hem superat. No obstant, encara ens queda la pregunta de: quan i quant s'ha de donar propina?

Amanece que no es poco...

Retransmissió en directe desde Estelí, Nicaragua! Som la Laura Mesones, l'Elisa Romagosa i l'Anna Serrano i hem creat aquest espai per deixar el millor de la nostra experiència en aquesta ciutat revolucionària, país meravellós.

Portem aquí poc més d'una setmana i encara ens costa situar els punts cardinals sense un mapa davant del nas. Tot i això, com preguntant s'arriba a tot arreu, ens espavilem el millor que sabem.

Estem totalment convençudes que la sort dels principiants ens acompanya allà on anem. No hi ha més que veure'ns pel carrer per saber que no som nicas autòctones, tot i això, per què ens han de confondre amb "gringas"?

Tres anys dient: - Anirem a Nicaragua!- i aquí estem. L'únic en que podem pensar ara és en que ens queden vuit mesos per deixar-nos endur en aquest món nou i ple de coses per descobrir...