Desmotivació que s'arrossega

Com a mestres hem de tenir molt clar que gran part de la desmotivació dels alumnes en treballs i activitats a l’escola ve quan els infants tenen problemes per realitzar-les; perquè no les entenen, perquè els hi resulta molt difícil, etc. Durant aquest temps d’estada a les escoles d’aquí, hem més que confirmat aquesta teoria.

Des del nostre punt de vista, el tema dels alumnes que s’han quedat massa enrere com per poder anar seguint la nova matèria que es treballa a classe, és un dels aspectes més preocupants. Veient la realitat del país actualment, però, sembla difícil evitar-ho.

Cal començar explicant que el més comú és que en una classe d’uns 39 alumnes, el més normal és que n’apareguin uns vint-i-cinc, vint-i-set; i tampoc és estrany el dia que són menys de vint. Alguns alumnes es poden passar setmanes sense aparèixer (les tres ens hem trobat amb el cas de conèixer més d’un alumne quan ja portàvem un mes fent classes), i la resta simplement hi ha dies que es presenten i dies que no. Així, la introducció de temes una mica més complexos que requereixin un seguiment al llarg de varies classes, resulta molt complicat. Sobta especialment, per exemple, trobar-se fent divisions i multiplicacions, quan en realitat pocs alumnes dominen els conceptes de suma i resta.

D’aquesta manera, tenint en compte l’elevat nombre d’alumnes que ja són especialment moguts i/o amb poc interès pel que es fa a dins l’aula (per una gran varietat de motius), només manca aquest endarreriment i falta de comprensió per arribar a un punt de desmotivació total.

No cal dir que aquest és un tema que ens preocupa, i ens frustra veure que no pots arribar a tots, i que l’ajuda que els hi pots donar amb el temps que tens resulta totalment insuficient. Tot i així, i dins el pessimisme que transmet aquesta reflexió, volem dedicar unes línies a remarcar la part més gratificant de tot plegat.

Aconseguir que un/a alumne/a que no sap multiplicar entengui el concepte i la mecànica de l’operació i sigui capaç de fer multiplicacions simples de dues xifres ell o ella sola (amb les taules al davant, això sí), es viu com un triomf enorme, i et produeix una satisfacció que et dóna l’energia que necessites. Segur que la frase “¿El lunes va a venir, verdad profe? Que acuerdese que tendrá que revisarme la tarea”, la recordaràs durant molt temps.

Repetir curs

Repetir curs és un fet que, depèn com es plantegi, pot ser interpretat com un fracàs o com una nova oportunitat i, en funció de l’opció triada, l’alumne estarà més o menys motivat a l’hora d’encarar el curs següent.

Ara bé, com se li pot fer entendre a un infant que ha repetit 6 vegades primer de primària que cada nou any ha estat una nova oportunitat per aprendre’n més? De cap manera. I quina motivació pot tenir? Cap. I és normal. Aquest nen porta sis anys fent el mateix i veient com, mentre els seus companys marxen, ell es torna a quedar. Està avorrit i ha perdut tot l’interès que un dia va tenir. Però sembla que això ningú ho entén.

El problema, doncs, és que és jutjat com un mandrós i com un maleducat, de manera que, segons molts dels mestres que ha tingut, mereix repetir. Cap professor s’ha parat a pensar que han estat ells mateixos els que l’han destinat al fracàs escolar, ja que entre uns i altres li han fet creure que l’escola no és el seu lloc. I així ho expressa ell: Profe, yo no sé que hago aquí.

A més, què passa en l’aspecte de les relacions personals? És un altre element que indueix a la desmotivació, ja que aquest alumne no només està fart de llegir i escriure mama i papa, sinó que a més no té amb qui relacionar-se. Bé, té 30 companys però cap d’ells està, evidentment, al mateix nivell de maduresa que ell.

Així, què havia de dir jo el dia que m’ho van explicar? L’única cosa que em va passar pel cap és: doncs si després de repetir una vegada encara no sap llegir i escriure, ja n’aprendrà el curs següent. Però no. Vaig deixar passar aquest primer pensament i, de la manera més educada i correcte possible, vaig explicar els arguments que anteriorment he exposat. A continuació, la mestra va respondre: Bueno, este año seguramente pasará.

El patriotisme a l'escola

Per poder comprendre una societat és necessari conèixer la seva història. L'escola és un reflex de la primera. Per tant, per poder entendre i no jutjar ràpidament algunes de les situacions que s'hi donen cal haver-se endinsat prèviament en el passat.

Nicaragua és un país que, durant molts anys, ha estat colonitzat. A més, ha hagut de lluitar per evitar diverses invasions nord-americanes, de manera que la seva independència no ha estat pas fàcil.

Per tant, és lògic que se sentin orgullosos de ser lliures i que, tal com dirien per aquí, estimin i respectin la seva pàtria. No obstant, des del punt de vista de tres catalanes, sorprèn i impressiona veure com un dels objectius de l'escola és aconseguir que els infants siguin patriòtics a més no poder.

Així doncs, totes tres ens vam quedar sobtades la primera vegada que vam veure el ritual: de bon matí, tota l'escola es reuneix al pati i, mirant cap a la bandera amb la mà al pit, canten l'himne nacional. A continuació, cada grup a la seva aula entona l'himne de l'alfabetització i el "qué linda és Nicaragua" i, si la situació ho requereix, també poden cantar la cançó d'Estelí.

Cal dir, però, que totes elles contenen una essència revolucionària i guerrillera, de manera que des del nostre punt de vista dubtem si sempre són les més adequades per ensenyar a nens tan petits.

A més, totes les escoles estan pintades de blanc i blau, els colors de la bandera. Els "chigüines", amb 6 anys, dibuixen l'escut millor que nosaltres i qualsevol moment és adequat per repetir-los per desena o vintena vegada qui és Andrés Castro, Augusto César Sandino i el mal que van provocar els espanyols i els americans.

Evidentment, no critiquem que se'ls expliqui la història del seu país, ja que per poder comprendre el present i projectar un bon futur és necessari conèixer el passat. El problema però, és que, tot i que som conscients que la història mai es pot explicar objectivament, les lliçons són, des del nostre parer, massa subjectives.

Per tant, després de tot això, només ens queda una cosa a dir: enetenem que amb el seu passat estiguin molt orgullosos de ser nicaragüenses però... realment és necessari que l'escola prioritzi tant aquest objectiu i dediqui tant temps a intentar que les futures generacions idealitzin la seva patria?

RECEPTA: Jugo de melocotón

Ingredients: 

• Aigua
• 3 o 4 melocotones
• Sucre
• 1 sobre de Tang de fruites

Procediment:

1. Posa aigua a escalfar en una cassola.
2. Pela els melocotones (fruita tropical diferent del préssec) i talla'ls a rodanxes.
3. Posa els melocotones a l'aigua i deixa'ls bullir. 
4. Quan ja tinguin una textura tova, deixa refredar la mescla. 
5. Tritura els melocotones amb les mans (o amb licuadora) i, dins l'aigua, de manera que quedi com un puré. Quan estigui a punt, treu els residus que hagin quedat (llavors, etc.) o passa-ho per un colador. 
6. Afageix una o dues cullerades de "Tang" de fruites.
7. Tira-hi 2 cullerades de sucre (o més, segons el gust del consumidor). 
8. Afageix una mica més d'aigua, al gust, i deixa-ho refredar. Ja està a punt per prendre!

Una voluntat sorprenent

A totes les professions hi ha gent de tot tipus, i per sort, sempre n'hi ha que et sorprenen molt positivament.

Evidentment, la idea que no se'ns ha parat de reforçar des que som aquí, és que cal molta innovació educativa, i és que a casi totes les aules de Pre-escolar encara dediquen la majoria del temps a omplir planes i planes amb un número o una lletra.

Tot i així, no són tan poques les professores i professors que anb la seva voluntat, força i esforç arriben molt més lluny del que qualsevol esperaria. 

Conèixen les històries de tots i cada un dels seus nens  i nenes, i actuen en conseqüència, tot fent participar més activament en les tasques escolars als pares i mares que tenen temps. Davant l'enorme absentisme escolar es recorren la ciutat per parlar amb els familiars d'aquells que sovint no es presenten, tot i que malauradament rars cops n'obtenen resultats. Acompanyen a nens a casa o fan un troç de camí amb ells quan no els ve a buscar ningú, o a diferència d'alguns pares, es preocupen de trobar qui ho pugui fer. 

A les aules, la manca de recursos fa que casi la totalitat del material perquè els nens juguin siguin coses portades directament de casa la mestra. I tot i el baixos que són els seus sous, encara troben el moment, amb la paga de Nadal, per a comprar un regalet per a la classe. 

A les escoles de certs barris hi ha molta pobresa, i fins i tot tenint en compte el poc que paguen els alumnes per anar a l'escola (l'educació és gratuïta), n'hi ha que no poden permetre's algun luxes com el de mudar-se el dia de la promoció de tercer grau (acte de gran importància aquí). Davant d'aquest fet, una de les nostres professores ens explica:  "¿Saben què? He aprovechado ahora que he cobrado para comprarle la tela para el traje a Fanny, ahora voy a buscar alguien para que lo componga."

No cal dir que l'escola no és l'única feina d'aquesta gent, i que amb la seva energia n'hi hauria per parar un tren. Després de la jornada laboral, cal pensar en arribar a una casa humil on viuen de 10 a 13 persones, i haver de tenir-ho tot a punt per a ells. La implicació en varis organismes del barri també forma una part escencial de les seves vides (esglésies, centres d'ajuda a la dona, afilació a partits polític, encarregats en educació dins del barri, etc.).

Aquest escrit ens ha vingut de gust dedicar-lo a aquesta gent que són com sols, i que fins i tot a certes edats i amb més problemes dels que qualsevol de nosaltres podria imaginar tenir, tiren endavant,  i ho fan amb una força admirable. Persones que allà d'on venim costen de trobar, i que la seva preocupació i interès pels altres, i pels que tenen menys que ells, arriben a fer-te remoure per dins.

La situació dels mestres a Nicaragua

Els sandinistes o els liberals, els de metodologies tradicionals o els que innoven una mica més a les aules, els que tracten als nens amb carinyo o els que s'mposen amb massa autoritat... Cadascun d'ells i d'elles viuen en una stuació personal prou difícil. Això sí que és vocació, tenint en compte que, tot i ser universitaris, tenen un sou escàs. Molts dels mestres nicaragüenses quan surten de l'escola, a part d'haver de confeccionar massa exhaustivament les programacions, al nostre parer, a casa tenen altres negocis tals com vendre productes varis o atendre a les "pulperias" que tenen a casa seva.

A més a més, tots ells i elles porten una motxilla carregada a l'esquena plena de problemàtques ben diverses... pobresa, maltractament, abandonaments, famílies desestructurades... mil i una històries que poden provocar que, moltes vegades, no tinguin el cap a l'aula quan l'han de tenir.

Però això no només els passa als mestres, les històries que els infants viuen a casa des de ben petits es poden veure reflexades en el seu comportament dins les aules. Moltes situacions que els "chigüines" presencien a casa o al carrer són inimaginables a la societat de què provenim i, a voltes, ens deixen atònites, tot i que aquí és el pa de cada dia.

Així, a vegades costa molt fer que els infants estiguin atents o desenvolupin algunes tasques amb la metodologia que s'imposa. Per tant, molts cops es produeix una lluita etre la imposició d'una programació massa tradicional i la problemàtica que arrosseguen, tant els infants com els mestres. Un coctel massa carregat per tal que la pràctca educativa funcioni dins l'aula.

Aprendre copiant?

Tant sols en el trajecte des de direcció fins a la porta de l'aula, la mestra ja té temps de dir-me que està cansada de la seva feina: 

- Son muchos años, y una acaba bien cansada, ¿Sabe?

Vistos els ànims, entro a la classe amb unes expectatives no gaire altes, i no vaig gens equivocada. 

Estic en una classe de segon de primària, tot i que s'ha de dir que els alumnes tenen edats ben diferents (fins i tot n'hi ha de 14 i 15 anys perquè encara no saben llegir ni escriure). Són molt vius i inquiets, i realment estan ben poc acostumats a estar asseguts i callats durant uns minuts. A això se li suma el fet que la metodologia i la manera com es porta la classe és del tot depriment. 

Avui treballem el paràgraf, un tema complicat i que requereix un procés llarg tenint en compte que fan segon. Comencem mirant si han fet els deures: redactar-ne un a casa sobre la natura; costa ben poc adonar-se que són textos copiats de qualsevol lloc. Després ens disposem a fer un exercici: aquest cop n'hauran de copiar un de la pissarra sobre els arbres. Quan finalment acaben encara queda estona, però els fa sortir ja a menjar, i després de menjar em comenta que total, pel poc que queda ja els deixa marxar. 

El dia següent seguim treballant el mateix, i per variar, ho fem tot copiant un paràgraf sobre els símbols patriòtics del país. En acabar, em diu a mi que si puc escriure'n un altre a la pissarra perquè el copiïn. Jo ja no sé on posar-me, i decideixo "fer-li cas", però treballant-ho de manera qu,e amb una pauta i amb una estructura molt simple, siguin ells els autors dels petits textos. Ells mateixos estan orgullosos de la feina feta i es nota, al mostrar-se voluntaris per llegir-ho davant tota la classe. Tinc poc temps de felicitat dins el meu món per això, perquè la mestra no tarda ni un minut en dir-me: 

- Aún queda mucho rato para el recreo, ahora haga un párrafo en la pizarra sobre naturaleza para que copien.

Al llarg dels següents dies de classe, aquesta va seguir sent la dinàmica d'ensenyament de temes ben diversos. Arribant al punt que, en intentar treballar fent algun exercici que no consistís en copiar, resultava molt difícil fer entendre als i les alumnes la feina, i sempre havies de passar pel pas previ de veure que casi tots havien optat per copiar les instruccions o el que fos que hi havia escrit a la pissarra. Entenc perfectament doncs, que requerirà temps i esforç que siguin capaços de fer altres tipus d'exercicis i entendre'ls sense gaires problemes, però tenim mesos per endavant. 

El que em preocupa més, per això, és pensar que l'eduació de la resta del país funcioni de la mateixa manera.