DINÀMICA DE GRUP: 2n de Primària (Escola Emmanuel Mongalo y Rubio)

El grup-classe on estic està compost per 31 nens i nenes, on es cursa segon de primària. És un grup especialment heterogèni, ja que a part de les grans diferències que hi ha entre els nens i nenes en sí mateixos, també hi ha elevades distàncies pel que fa les edats. La majoria d'ells tenen 8 o 9 anys (l'edat corresponent a segon curs), però n'hi ha un nombre força elevat que són més grans, i arriben fins als 14. 

Intentant fer una generalització dels trets generals com a grup, podriem dir que es tracta d'una classe moguda, que sincerament, costa mantenir treballant tranquil·lament (aquest és un tret que podriem generalitzar bastant a tots els grups d'alumnes del país, segurament entre altres coses a causa d'un costum de mètodes de classe i d'autoritat molt diferents als actuals del context català). Són curiosos, i com a tots els nens, es nota que els motiva i senten interès per les feines que surten de la rutina habitual, els agrada participar si se'n senten capaços, tot i que perden interès per qualsevol activitat que senten que els hi pot requerir un esforç una mica més gran que les feines habituals (bàsicament copiar i fer exercicis repetitius de caire molt simple). 

Dins el clima de la classe, crida l'atenció la  propensió als conflictes verbal o físicament violents entre els alumnes. Sovint en to de broma burleta i sense massa serietat, però les picbaralles entre ells són força constants. Sorprèn a més,  com les nenes, tot i que el seu paper en les baralles és més petit, també participen activament en aquests episodis tant d'insultar com d'arribar a les mans; sortint del paper que hom podia imaginar de les dones i nenes en una societat amb un elevat nivell de masclisme. Es pot observar amb facilitat, com les baralles que abunden més són nen-nen, seguides per baralles entre els dos sexes. Les que es produeixen menys dins el meu grups són baralles entre nenes, que semblen portar-se millor i tenir una relació més amigable entre elles com a col·lectiu. 

L'escola Emmanuel Mongaloo y Rubio és una escola situada al barri Panamà Soberana, un barri de families de classe mitja-baixa. Casi tots els alumnes viuen en el mateix barri, cosa que ens indica que la majoria de nens provenent de families de classe mitja-baixa. Tot hi així, cal comentar l'elevat nombre d'alumnes que resideixen al barri del costat,  barri afectat anualment per innundacions durant l'època de plujes a causa de la proximitat de les casetes al riu, i amb abundància de families amb molts problemes econòmics. També hi ha algún alumne que ve de les afores de la ciutat, i diariament fan quilòmetres a peu per assistir a les classes.

Cal comentar, que la gran majoria de nens i nenes del grup-classe viuen tant sols amb uns dels progenitors (que normalemnt sol ser la mare), però dins de cases on poden viure 10-15 persones (compartir casa amb tiets, cosins i avis és el més habitual). Els pares normalment es dediquen a la venta ambulant de productes, a rentar roba, o a treballar en fàbriques de tabac; feines on els sous són realment baixos. Tot i així, és important esmentar que són pocs els alumnes  d'aquesta classe que treballin fora de casa. 

Dins el grup es desenvolupen uns rols marcats per una sèrie de factors. L'edat es converteix en un motiu important dins les jerarquies, i els nens i nenes més grans (sobretot els nens), tenen força influència en la classe. Malauradament no sempre són el millor exemple, i sovint encapçalen petits conflictes, i/o interrompen a classe, tot dificultant el treball a l'aula.  Aquest fet, però, es pot comprendre fàcilment al analitzar una mica els casos i la situacions dels diferents alumnes, i al adonar-te que molts porten ben bé 5 cursos repetints, o porten anys compaginant els dies que van a l'escola amb alguna mena de feina als carrers, cosa que comprensiblement els pot comportar una pèrdua d'interès i de sentiment de partinença al grup o al que es pugui estar treballant a la classe.  

Tot i l'evident importància que tenen aquests alumnes més grans dins l'aula, cal destacar que no tenen tanta influència en les ganes de treballar dels altres alumnes, i sovint aquests primers ja són vistos i tenen l'etiqueta de poc treballadors, araganes o necios, i se'ls fa bastant poc cas si no treballen i fan el que volen. 

De les relacions que s'estableixen entre ells, s'observen grans diferències entre nens i nenes. 

Entre els nens no es distingeixen grups molt marcats, cada nen es relaciona més obertament amb qualsevol altre i són pocs els que queden relegats "del grup", ja que en sí no queda cap grup delimitat. Hi ha rols establerts (els més moguts, que solen ser els que interrompen més a classe i/o els costa més treballar, els més tranquilets o més predisposats a fer el que es demana a l'aula, els més tímids...). Però aquests rols no semblen tampoc marcar grups ni grans diferències entre sí, perquè a nivell de relació personal no hi ha cap problema. Cal comentar, però, que la relació sovint es basa en comentar o mostrar jocs de moda en el moment (chibolas -bales-, algún joguet portat de casa, etc.). S'observa una relació entre ells que sembla més simple.

Entre les nenes, tant la xarxa com el tipus  de relacions i que s'estableix és més complex. S'observen grups marcats que s'ennmarquen dins un grup àmpli on hi ha casi totes les alumnes. Només dos o tres nenes semblen quedar fora d'aquest entremat, tot i que la relació amb aquestes també és cordial i correcta normalment. Dins el gran grup de nenes hi ha unes clares figures dominants, que sobretot durant les hores de pati semblen guiar bastant el grup. Veient la grandària del grup, són forces les nenes que queden bastant en un segon o tercer pla, i que sovint es despenjen per anar a fer la seva. A diferència dels nens, elles semblen parlar força de varis temes (casa, jocs, família, pati, nens o nenes, etc.), juguen a jocs de cantar o ballar, porten pintallavis que comparteixen mentre conversen alegrement...

La competència entre ells a classe no es veu molt marcada, i són pocs o molt pocs alumnes els que es preocupen per fer les tasques ràpides i bé, mentre la resta es limiten a anar passant el temps mentre la va desenvolupament sense més interès o atenció de la escencial. 

Així, els temes de rivalitat entre els infants es dóna més sobre temes no relacionats amb el treball a l'aula. Als nens, sobretot els agrada tenir les millors marques en aspectes físics, i les baralles per veure qui és el més fort o el més valent, les competicions a chiboles, o qualsevol altre tipus inventat de competicions hi son frequents (recordo un dia que fins i tot em van fer cronometrar quan temps s'estaven dos nens agafant un gelat amb la mà, per veure qui guanyava). 

Per part femenina, sembla que la competència quedi més subtil, i, a part dels jocs a que també juguen i competeixen (jocs de correr, d'habilitat manual, etc.), semblen a vegades competir per la bellesa i l'elegància, i ja a segon de primaria, portar pintallavis, vestits , o sabates de taló es converteix en quelcom envejable. 

El punt d'actituds i expectatives davant l'aprenentatge a l'aula on em trobo resulta un tema crucial i absolutament diferent al que estem acostumats a Catalunya. 

Tot i les abismals diferències entre les escoles nicaragüenses i les catalanes, el més diferent de tot (i alhora raó de moltes de les altres grans diferències sinó qüasi totes), és el context on es troben.  

A la que vas coneixent els nens a l'aula i vas passant temps a la classe, vas descobrint que tots i cada un dels nens porta històries a la motxilla d'allò més complicades; des de l'abandonament del pare abans del neixament del fill (fet absolutament freqüent en aquest país), a l'alcoholisme d'algú de la casa, maltractaments, greus problemes econòmics, etc. Des d'aquest punt de vista, la distància de la societat en general (on passen tots aquests problemes) i l'escola (una entitat que sembla determinada a centrar-se en temes de espanyol i matemàtiques, i a fer-ho bàsicament mitjançant la copia), augmenten considerablement. Aquest fet, provoca que molts alumnes, i sobretot aquells que no reben un suport a casa en temes d'educació, o que a casa seva no es dona prou importància a aquesta, no vegin la funcionalitat, la necessitat i l'interès a l'escola. Per ells, aquesta va totalment a part de les seves preocupacions. 

Tot i així, és cert que n'hi ha molts que són conscients que el que fan a l'escola els servirà més endevan per poder trobar una feina, i poder guanyar-se la vida. En aquest sentit, l'escola pren una importància clau. En els dos casos, per això, podriem dir que l'interès en l'escola i el que s'hi fa no és tant d'identificació expressiva, sinó com a finalitat.  A aquests casos explicats, caldria afegir-hi una petita part dels alumnes, a qui els agrada anar a l'escola perquè s'hi senten més a gust i protegits (perquè a casa pateixen maltractaments, etc.). Així, l'actitud dels alumnes davant l'escola es molt diversa, però es poden distingir els que tenen un total desinterès i no fan cap esforç per apredre, i els que, per les causes explicades, intenten seguir el treball a l'aula. 

A banda, és interessant el tema que una part important dels infants, quan se'ls demana què els agradaria ser de grans, en lloc de fer volar la imaginació com seria tan comú a Catalunya i trobar-te amb potencials estronautes, policies, veterinaris, detectius, etc. La majoria de nens i nenes s'imaginen fent el mateix que fan actualment els seus pares. Això, penso que d'alguna manera reflecteix les poques expectatives de mobilitat social de força alumnes, ja sigui perquè han vist que a la seva familia les coses sempre han funcionat així, perquè a casa no els animen a pensar el contrari, perquè a l'escola no es dona prou importància a repetir la funcionalitat i el sentit dl'allò que s'estiudia, etc. Afortunadament, n'hi ha altres que sí que entenen que el seu futur pot canviar, i s'imaginen fent batxillerat per poder acabar treballant del que els agradaria. A més, deixeu-me destacar una petita part de les alumnes, que quan se'ls pregunta perquè creuen que els servirà l'escola, responen que per poder ajudar els seus fills quan els toqui, relagant el seu paper a mestresses de casa i/o potser esperant proporcionar una ajuda que elles no han tingut. 

Fixant-nos en el grup com a conjunt, i tenint en compte molts dels factors anteriorment explicats, resultaria fàcil pensar que es crea una gran cohesió de grup per fer front de forma més conjunta a les dificultats i a un ens tant distant com és l'escola, però sorprenentment no funciona d'aquesta manera. Personalment, em crida l'atenció la poca relació o poca intensitat de les relacions entre els companys de classe, tant importants a aquesta edat a Catalunya. Evidentment, durant l'horari de classe, els infants juguen entre ells, i entre alguns s'observen molt bones relacions però aquestes difícilment semblen passar de l'aula, i tampoc serveixen per donar-se gaire suport en temes que no sigui el joc dins de l'aula mateix. Segurament, aquest fet és deu a la importància que pren el barri, o més aviat el carrer; un escenari molt més proper a les preocupacions dels alumnes, i on passen moltes més hores. Aquesta rellevància dels grups del barri i dels veins, s'observa en gent de totes les edats, i es pot observar com les relacions d'amistat d'aquests col·lectius va més enllà de la pura amistat per desenvolupar un paper fins i tot de protecció; segurament per suplir la mancança de tants d'una familia estructurada que els hi proporcioni aquest sentiment de pertinença i seguretat. Deixeu-me afegir, a més, que a banda de l'imacte positiu i la necessitat d'aquests grups per a molts infants i no tan infants; aquests a vegades són l'origen de les anomenades pandilles (grups on la unió i la protecció dels integrants són la característica principal).

Ja per acabar, m'agradaria remarcar l'abismal diferència del grup-classe on em trobo amb qualsevol amb el que hagi pogut estar, on l'escola és entesa per la societat com quelcom molt importànt i la gran majoria de pares ajuden els fills en tot el que cal, on les metodologies han anat canviant i poc a poc s'intenten adaptar a les diferents maneres d'aprendre i les necesitats i preocupacions dels infants, on els nens tenen molt més clar que si s'esforcen podran elegir entre un ventall enorme d'opcions laborals, on els alumnes de segon tenen 8 i 9 anys, i les seves majors preocupacions són si tenen l'últim cotxe teledirigit, etc. Costa comparar les classes, o realitats escolars tant diferents; però ens ha de quedar clar que la clau per entendre tot plegat està en la societat en gereneral. 

DINÀMICA DE GRUP: QUART DE PRIMÀRIA (Escola Villa Esperanza)

El barri Villa Esperanza, dins del qual es troba l’escola, es va fundar fa, aproximadament, 18 anys. Està situat a l’àrea perifèrica de la ciutat i es caracteritza per ser un dels barris amb el nivell socioeconòmic més baix. Així, són molt pocs els habitants amb estudis i la gran majoria es dediquen, en el cas de les dones, a vendre “tortillas” o a treballar a les fàbriques de puros, on les jornades laborals són molt llargues i el sou és escàs i, en el cas dels homes, a plantar tabac o a transportar materials en un carretó, feines que, en ambdós casos, no ofereixen la quantitat necessària d’ingressos per mantenir la família.

Pràcticament tots els alumnes del meu grup són del barri. Cal dir, però, que, a més de ser infants sense gaires recursos econòmics, la majoria d’ells provenen de famílies desestructurades. Així, acostumen a viure amb la mare i els germans, ja que un nombre important de pares van marxar a treballar a Costa Rica i, molts d’altres, van abandonar  les seves dones. Aquest fet comporta un gran problema: per poder mantenir la família la mare ha de treballar moltes hores al dia, la qual cosa provoca que els infants passin moltes hores sols, generalment rondant pel carrer i ajuntant-se amb companyies no gaire recomanables. A més, aquestes llargues jornades també impliquen que moltes mares deleguin l’educació a l’escola, segurament, però, de manera involuntària.

Finalment, respecte el context dels meus alumnes, només queda comentar que aproximadament un terç d’ells treballen, generalment venent “tortillas” o enllustrant sabates.

Tots aquests factors es veuen reflectits dins l’aula. Així, la barreja de moltes problemàtiques familiars, una metodologia absolutament tradicional (basada en escoltar i copiar) i un temari molt allunyat dels interessos dels alumnes, dóna lloc a un clima general de desinterès en el qual no resulta fàcil treballar. Dins d’aquest clima, però, es distingeixen dues actituds molt diferents: d’una banda, hi ha els infants que, tot i la poca motivació que senten vers els continguts, saben que l’escola és l’únic recurs de possible mobilitat social (identificació instrumental) i, per tant, lluiten per intentar evadir-se de tot el què els envolta i aprovar. D’altra banda, hi ha els alumnes que semblen no tenir expectatives de futur. Així, davant l’aprenentatge mostren una actitud absolutament passiva i la seva funció dins l’aula es basa en intentar dissimular que, en comptes de treballar, es passaran tota la tarda jugant, molestant i picant als companys.

Cal dir, però, que aquesta divisió no és casual. És a dir, els alumnes més implicats en l’aprenentatge són, en general, els que reben més suport per part dels pares i els que provenen de famílies més o menys estructurades. No obstant, cal destacar que en cap cas s’observa una identificació expressiva amb l’aprenentatge o, dit d’una altra manera, no es percep que els alumnes valorin els aprenentatge en si mateixos. 

Respecte les normes internes cal destacar diverses coses: en primer lloc, és necessari anomenar la clara divisió existent entre nens i nenes. La relació entre ells es gairebé inexistent però, de fet, no és gens estrany, ja que és fomentada per la pròpia escola: per entrar a l’aula s’han de fer dues files (una per cada sexe), per jugar al pati als jocs dirigits pel mestre els nens i les nenes han de jugar per separat, la llista de la classe està dividia en dos en funció del sexe...

El grup de les nenes, però, es subdivideix en dos: el grup de les adolescents (format per nenes de 12 i 13 anys, les qual totes són repetidores) i el grup de les més infantils (format per nenes de 9 o 10 anys, edat corresponent a aquest nivell educatiu). El grup de les adolescents exerceix un fort lideratge sobre la resta dels alumnes. Així, totes les activitats per recollir diners són organitzades per elles i poques vegades accepten ajuda o idees que provinguin de fora. A més, tot i no ser les millors estudiants, són percebudes com el model a seguir, ja que són populars a tot el centre. El grup més infantil, però, es manté al marge i es mostra més interessat en seguir les classes que no pas en entrar en el rol de les altres, tot i que a vegades s’observa certa enveja cap a elles.

Entre les nenes, especialment en el grup de les adolescents, els conflictes abunden. Generalment comencen per certs rumors que algú llença a l’aire i, un cop arriben a les orelles de les implicades, comença la lluita. A més, no acostumen a anar a parlar amb la persona amb la qual tenen el problema, sinó que la resta de nenes prenen partit i es creen dos grups i, si el mestre no actua amb certa rapidesa, acaben atacant-se verbalment amb una violència bastant espectacular.

També, cal destacar que el principal motiu de sanció entre elles és el fet de ser “chismosa”. Així, encara que totes parlen les unes de les altres, no suporten el fet de saber que tal persona ha dit que elles són tal o qual. Aleshores, quan passa això, arriba la sanció: deixar-la de banda i esperar a que l’altra es disculpi davant de totes per, després d’humiliar-la, perdonar-la.

Respecte els nens, no hi ha una clara divisió. En general, tots ells van junts i, tot i que competeixen per aconseguir ser els líders, acostumen a jugar junts a futbol. En aquest cas, els conflictes també abunden però les causes són diferents. En general, comencen a picar-se els uns als altres, tot dins d’un joc de broma i burla. El problema ve quan algú sobrepassa els límits que, de manera inconscient, ells mateixos han marcat. Aleshores els cops “fluixos” que es donaven i els insults permesos deixen pas a la gran baralla on sovint acaben implicant-se molts més alumnes que els que havien iniciat el conflicte.

Respecte aquests conflictes cal deixar clar que, en general, es donen en hores de classe. Així, l’ambient de treball mai és gaire adequat, ja que sempre hi ha qui està aixecat pegant a un company, qui crida d’una punta a l’altra insultant a la “chismosa” del dia, o qui senzillament es dedica a anar passejant per l’aula.

No obstant, és important destacar que, tot i els grupets que es formen dins l’aula, les relacions amb els companys de classe no son tan importants com les que s’estableixen amb els veïns o amb altres nens que viuen prop seu, la qual cosa no és gens estranya. A l’escola només hi van 5 hores (tot i que molts dies pleguen abans), mentre que amb els seus amics del barri poden estar-hi tot el dia. Per tant, no es genera una cultura interna gaire important, ja que el vincle format amb els veïns i companys de vida és molt més estable i potent.

Des del meu punt de vista, però, l’amistat amb els amics del barri és molt més important aquí que a Catalunya. I el motiu és ben simple. Molts d’aquests nens creixen pràcticament sols, sense un model adult al seu costat que els acompanyi durant aquest procés i, per tant, només els queda el suport mutu que es poden oferir amb els seus iguals.

Explicar la dinàmica d’aquest grup no ha estat fàcil i no sé si ha quedat clara. A manera de síntesi podríem dir que és un grup molt mogut on es veuen actituds que a Catalunya serien inacceptables però, un cop més, vull remarcar que el context no és el mateix. Els alumnes no reben el suport familiar amb el què, afortunadament, compten la majoria dels infants catalans. Tenen problemes amb els que allà ens quedaríem bocabadats però que aquí són el pa de cada dia. A més, l’escola és conscient de tots aquests factors, però no els té en compte a l’hora de programar o pensar què és el que necessiten els infants.

Així, és evident que aquest grup no té res a veure amb els que havia vist a casa meva, però és que els alumnes són de móns absolutament diferents i la distància entre la societat nicaragüenca i la catalana no podia passar desapercebuda a l’escola.

Nicaragua, tierra de lagos y volcanes

No sé què té aquest país. No sé què té que captiva i enamora, impressiona i no deixa indiferent.

Nicaragua té la sort de tenir una natura exuberant i preciosa. L’abundància de pluges, de grans rius i llacs, regala a tot el país una vegetació verda i abundant, una flora riquíssima plena de fruits exòtics i de gustos estranys, de flors de totes mides i colors, d’arbres centenaris que arrebossen vida a les seves copes, omplertes de tot tipus de plantes que els fan servir de casa. Aquesta abundant vegetació pot donar gràcies a la poca urbanització del territori que encara hi ha, i que permet la conservació casi intacta de grans extensions de boscos (un 39% de la superfície del país són boscos, i un 29% són sabanes i pasturatges), on resideix una fauna de les més riques del món, amb una gran varietat d’animals endèmics del país.

Els nombrosos volcans que poblen el territori, alguns adormits i alguns encara actius, afegeixen una màgia inigualable a la silueta del país. Arreu dels diferents paisatges, i fins dins les ciutats, ocells de tots colors omplen el silenci amb la seva varietat de cants, i fins i tot els zopilotes, grans voltors d’ales negres i cap pelat, campen lliures i sense por pels arbres dels jardins, tot buscant alguna cosa per menjar, o prenent el sol amb les ales obertes, deixant al descobert el seu imponent tamany.

En aquest país, la brisa càlida que regna durant tot l’any, convida a sortir al carrer a conversar amb els veïns, a qui no falten mai les històries per explicar. Les postes de sol es converteixen en espectacles incomparables; la frondositat dels núvols del cel tropical s’omplen de mil tons de taronges i rosats, i creen els finals del dia més macos i espectaculars que he vist mai.

A més d’aquesta màgica i preciosa barreja del paisatge, l’encant del país es multiplica en conèixer la seva gent, la seva història.

A gran part d’Europa, i fins i tot a Espanya, on la lluita contra el franquisme es va viure de ple pels nostres pares, la veritat és que la història sona com quelcom llunyà, més aliè del que tindria sentit pensar, i els èxits i les lluites per la llibertat viscudes al llarg dels anys s’estudien en classes d’història, i massa sovint són oblidades o arraconades en la ment de molts.

D’alguna manera, i segurament per una gran varietat de factors que no em sentiria capaç d’analitzar, la gent espanyola ha perdut interès per la política, no se sent representada i la reacció de molts (i malauradament de molts joves), és la despolitització i desvinculació del que té a veure amb el govern que ha de decidir gran part del futur del seu propi territori. 

Així, acostumades a països amb anys de més o menys tranquilitat i estabilitat política, i fins i tot de cert adormiment de la població en aquest aspecte, Nicaragua et reviu el sentit de la paraula història. Aquí aquesta encara forma part del present, la pell dels nicaragüenses n’arrebossa. Els somnis d’aquest poble per canviar el món d’una manera que vola ser nova i original, les revolucions, van passar fa tot just 20, 30 anys, les guerres van allargar-se fins més enllà dels 90, i el que és més important, el fi de la dictadura va ser conseqüència directa de l’esforç de les masses, del vessament de sang de milers de persones del poble, de la decisió i alçament en armes de casi tots els sectors de la població en tot el país. Batalles històriques, herois i personatges revolucionaris donen nom a casi tots els barris d’Estelí, gran part de les escoles, places. Totes les famílies conserven seqüeles de la participació en el conflicte, i les tardes amb narracions d’històries i aventures de guerra hi són freqüents. Parlar amb joves de política, sentir les seves opinions apassionades, veure com tothom, per pocs estudis que tingui, recorda la història i està interessat en política, ho considero per si sol un gran triomf de la revolució.

Nicaragua, país únic i combinació viva i passional de paisatge i cultura, de natura i política, de passat i present, t’estimo.

Realitats

Ningú posa en dubte que Nicaragua és un país en vies de desenvolupament, i que la pobresa hi és molt generalitzada. En conseqüència, vius i convius diàriament tot tipus de senyals d’aquesta; els nens que treballen pel carrer venent qualsevol cosa, netejant sabates, recollint llaunes… en són un de tants exemples.

Per molts cops que ho hagis viscut, que un nen o una nena et passin a demanar un peso o t’intentin vendre quelcom mai et deixa indiferent, i són infinites les reflexions interiors i debats que aquestes situacions comporten. Tot i així, sorprèn veure com no sempre es viu igual.

Aviat farà cinc mesos justos que vivim a Estelí, una ciutat poc turística al nord del país, en una casa que a Catalunya es titllaria ràpid de chabola, vivint de la manera més austera, compartint plenament la vida amb la gent que ens envolta i veient i bebent de la realitat més nica (tot i que sempre queda tant per veure i entendre!). Cinc mesos que comencen a permetre’ns una proximitat amb el territori, la seva gent i les seves circumstàncies. I això t’agrada, et fa sentir part del país i fins i tot, a vegades et sents més proper a aquesta nova realitat que a la que has deixat enrere; i d’alguna manera, tot i que són tantes les coses que veus que no t’agraden, has après a conviure-hi, o si més no, a entendre que les coses no es poden canviar en dos dies, i que el nen que passa cada dia a les 10 de la nit pels bars a vendre xiclets forma part de la realitat actual del país.

Ara farà uns 10 dies que he tingut la sort de rebre una visita familiar, i de poder gaudir de dos setmanetes viatjant i “presentant” alhora que coneixent aquest país al costat dels meus pares. Amb ells, i com era lògic preveure, el modus vivendi ha variat, i el pressupost del dia a dia ha pujat considerablement. La meva realitat del moment doncs, ha canviat radicalment: m’he convertit, per uns dies, en una turista més, i des d’aquesta perspectiva he viscut les coses de manera diferent.

Sopant en una pizzeria i triplicant el preu d’un sopar en un dels típics comedores, enmig d’un carrer principal de la ciutat de Granada, rodejada de “guiris” i “gringos” que sopen tranquil·lament, els nens nicas continuen, a diferència de mi, dins la seva realitat habitual, i a alguns els toca també avui sortir a vendre tot tipus de coses.

Després d’un bon temps vivint en una realitat més propera, més nica, aquesta nova situació em senta com una patada. La culpabilitat inconscient em deu rosegar per dins perquè d’alguna manera avui els nens del carrer m’afecten més que mai. És com si d’alguna manera els diners i les posicions en sí creessin una barrera, i la diferència entre nosaltres se’m fa massa gran.

Suposo, com ha dit gent admirable al llarg de la història, que la felicitat no depèn només de la condició d’un mateix, i que vulguis o no, la gent que t’envolta hi té una influència directa. Així, sincerament no em sembla tant fàcil intentar viure com si res enmig d’un conjunt tant diferent, intentar una vida consumista en una realitat que no ho és i no pot ser-ho.

Suposo, que és el mínim, no quedar-se indiferent.