No sé què té aquest país. No sé què té que captiva i enamora, impressiona i no deixa indiferent.
Nicaragua té la sort de tenir una natura exuberant i preciosa. L’abundància de pluges, de grans rius i llacs, regala a tot el país una vegetació verda i abundant, una flora riquíssima plena de fruits exòtics i de gustos estranys, de flors de totes mides i colors, d’arbres centenaris que arrebossen vida a les seves copes, omplertes de tot tipus de plantes que els fan servir de casa. Aquesta abundant vegetació pot donar gràcies a la poca urbanització del territori que encara hi ha, i que permet la conservació casi intacta de grans extensions de boscos (un 39% de la superfície del país són boscos, i un 29% són sabanes i pasturatges), on resideix una fauna de les més riques del món, amb una gran varietat d’animals endèmics del país.
Els nombrosos volcans que poblen el territori, alguns adormits i alguns encara actius, afegeixen una màgia inigualable a la silueta del país. Arreu dels diferents paisatges, i fins dins les ciutats, ocells de tots colors omplen el silenci amb la seva varietat de cants, i fins i tot els zopilotes, grans voltors d’ales negres i cap pelat, campen lliures i sense por pels arbres dels jardins, tot buscant alguna cosa per menjar, o prenent el sol amb les ales obertes, deixant al descobert el seu imponent tamany.
En aquest país, la brisa càlida que regna durant tot l’any, convida a sortir al carrer a conversar amb els veïns, a qui no falten mai les històries per explicar. Les postes de sol es converteixen en espectacles incomparables; la frondositat dels núvols del cel tropical s’omplen de mil tons de taronges i rosats, i creen els finals del dia més macos i espectaculars que he vist mai.
A més d’aquesta màgica i preciosa barreja del paisatge, l’encant del país es multiplica en conèixer la seva gent, la seva història.
A gran part d’Europa, i fins i tot a Espanya, on la lluita contra el franquisme es va viure de ple pels nostres pares, la veritat és que la història sona com quelcom llunyà, més aliè del que tindria sentit pensar, i els èxits i les lluites per la llibertat viscudes al llarg dels anys s’estudien en classes d’història, i massa sovint són oblidades o arraconades en la ment de molts.
D’alguna manera, i segurament per una gran varietat de factors que no em sentiria capaç d’analitzar, la gent espanyola ha perdut interès per la política, no se sent representada i la reacció de molts (i malauradament de molts joves), és la despolitització i desvinculació del que té a veure amb el govern que ha de decidir gran part del futur del seu propi territori.
Així, acostumades a països amb anys de més o menys tranquilitat i estabilitat política, i fins i tot de cert adormiment de la població en aquest aspecte, Nicaragua et reviu el sentit de la paraula història. Aquí aquesta encara forma part del present, la pell dels nicaragüenses n’arrebossa. Els somnis d’aquest poble per canviar el món d’una manera que vola ser nova i original, les revolucions, van passar fa tot just 20, 30 anys, les guerres van allargar-se fins més enllà dels 90, i el que és més important, el fi de la dictadura va ser conseqüència directa de l’esforç de les masses, del vessament de sang de milers de persones del poble, de la decisió i alçament en armes de casi tots els sectors de la població en tot el país. Batalles històriques, herois i personatges revolucionaris donen nom a casi tots els barris d’Estelí, gran part de les escoles, places. Totes les famílies conserven seqüeles de la participació en el conflicte, i les tardes amb narracions d’històries i aventures de guerra hi són freqüents. Parlar amb joves de política, sentir les seves opinions apassionades, veure com tothom, per pocs estudis que tingui, recorda la història i està interessat en política, ho considero per si sol un gran triomf de la revolució.
Nicaragua, país únic i combinació viva i passional de paisatge i cultura, de natura i política, de passat i present, t’estimo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario