Realitats

Ningú posa en dubte que Nicaragua és un país en vies de desenvolupament, i que la pobresa hi és molt generalitzada. En conseqüència, vius i convius diàriament tot tipus de senyals d’aquesta; els nens que treballen pel carrer venent qualsevol cosa, netejant sabates, recollint llaunes… en són un de tants exemples.

Per molts cops que ho hagis viscut, que un nen o una nena et passin a demanar un peso o t’intentin vendre quelcom mai et deixa indiferent, i són infinites les reflexions interiors i debats que aquestes situacions comporten. Tot i així, sorprèn veure com no sempre es viu igual.

Aviat farà cinc mesos justos que vivim a Estelí, una ciutat poc turística al nord del país, en una casa que a Catalunya es titllaria ràpid de chabola, vivint de la manera més austera, compartint plenament la vida amb la gent que ens envolta i veient i bebent de la realitat més nica (tot i que sempre queda tant per veure i entendre!). Cinc mesos que comencen a permetre’ns una proximitat amb el territori, la seva gent i les seves circumstàncies. I això t’agrada, et fa sentir part del país i fins i tot, a vegades et sents més proper a aquesta nova realitat que a la que has deixat enrere; i d’alguna manera, tot i que són tantes les coses que veus que no t’agraden, has après a conviure-hi, o si més no, a entendre que les coses no es poden canviar en dos dies, i que el nen que passa cada dia a les 10 de la nit pels bars a vendre xiclets forma part de la realitat actual del país.

Ara farà uns 10 dies que he tingut la sort de rebre una visita familiar, i de poder gaudir de dos setmanetes viatjant i “presentant” alhora que coneixent aquest país al costat dels meus pares. Amb ells, i com era lògic preveure, el modus vivendi ha variat, i el pressupost del dia a dia ha pujat considerablement. La meva realitat del moment doncs, ha canviat radicalment: m’he convertit, per uns dies, en una turista més, i des d’aquesta perspectiva he viscut les coses de manera diferent.

Sopant en una pizzeria i triplicant el preu d’un sopar en un dels típics comedores, enmig d’un carrer principal de la ciutat de Granada, rodejada de “guiris” i “gringos” que sopen tranquil·lament, els nens nicas continuen, a diferència de mi, dins la seva realitat habitual, i a alguns els toca també avui sortir a vendre tot tipus de coses.

Després d’un bon temps vivint en una realitat més propera, més nica, aquesta nova situació em senta com una patada. La culpabilitat inconscient em deu rosegar per dins perquè d’alguna manera avui els nens del carrer m’afecten més que mai. És com si d’alguna manera els diners i les posicions en sí creessin una barrera, i la diferència entre nosaltres se’m fa massa gran.

Suposo, com ha dit gent admirable al llarg de la història, que la felicitat no depèn només de la condició d’un mateix, i que vulguis o no, la gent que t’envolta hi té una influència directa. Així, sincerament no em sembla tant fàcil intentar viure com si res enmig d’un conjunt tant diferent, intentar una vida consumista en una realitat que no ho és i no pot ser-ho.

Suposo, que és el mínim, no quedar-se indiferent.