El barri Villa Esperanza, dins del qual es troba l’escola, es va fundar fa, aproximadament, 18 anys. Està situat a l’àrea perifèrica de la ciutat i es caracteritza per ser un dels barris amb el nivell socioeconòmic més baix. Així, són molt pocs els habitants amb estudis i la gran majoria es dediquen, en el cas de les dones, a vendre “tortillas” o a treballar a les fàbriques de puros, on les jornades laborals són molt llargues i el sou és escàs i, en el cas dels homes, a plantar tabac o a transportar materials en un carretó, feines que, en ambdós casos, no ofereixen la quantitat necessària d’ingressos per mantenir la família.
Pràcticament tots els alumnes del meu grup són del barri. Cal dir, però, que, a més de ser infants sense gaires recursos econòmics, la majoria d’ells provenen de famílies desestructurades. Així, acostumen a viure amb la mare i els germans, ja que un nombre important de pares van marxar a treballar a Costa Rica i, molts d’altres, van abandonar les seves dones. Aquest fet comporta un gran problema: per poder mantenir la família la mare ha de treballar moltes hores al dia, la qual cosa provoca que els infants passin moltes hores sols, generalment rondant pel carrer i ajuntant-se amb companyies no gaire recomanables. A més, aquestes llargues jornades també impliquen que moltes mares deleguin l’educació a l’escola, segurament, però, de manera involuntària.
Finalment, respecte el context dels meus alumnes, només queda comentar que aproximadament un terç d’ells treballen, generalment venent “tortillas” o enllustrant sabates.
Tots aquests factors es veuen reflectits dins l’aula. Així, la barreja de moltes problemàtiques familiars, una metodologia absolutament tradicional (basada en escoltar i copiar) i un temari molt allunyat dels interessos dels alumnes, dóna lloc a un clima general de desinterès en el qual no resulta fàcil treballar. Dins d’aquest clima, però, es distingeixen dues actituds molt diferents: d’una banda, hi ha els infants que, tot i la poca motivació que senten vers els continguts, saben que l’escola és l’únic recurs de possible mobilitat social (identificació instrumental) i, per tant, lluiten per intentar evadir-se de tot el què els envolta i aprovar. D’altra banda, hi ha els alumnes que semblen no tenir expectatives de futur. Així, davant l’aprenentatge mostren una actitud absolutament passiva i la seva funció dins l’aula es basa en intentar dissimular que, en comptes de treballar, es passaran tota la tarda jugant, molestant i picant als companys.
Cal dir, però, que aquesta divisió no és casual. És a dir, els alumnes més implicats en l’aprenentatge són, en general, els que reben més suport per part dels pares i els que provenen de famílies més o menys estructurades. No obstant, cal destacar que en cap cas s’observa una identificació expressiva amb l’aprenentatge o, dit d’una altra manera, no es percep que els alumnes valorin els aprenentatge en si mateixos.
Respecte les normes internes cal destacar diverses coses: en primer lloc, és necessari anomenar la clara divisió existent entre nens i nenes. La relació entre ells es gairebé inexistent però, de fet, no és gens estrany, ja que és fomentada per la pròpia escola: per entrar a l’aula s’han de fer dues files (una per cada sexe), per jugar al pati als jocs dirigits pel mestre els nens i les nenes han de jugar per separat, la llista de la classe està dividia en dos en funció del sexe...
El grup de les nenes, però, es subdivideix en dos: el grup de les adolescents (format per nenes de 12 i 13 anys, les qual totes són repetidores) i el grup de les més infantils (format per nenes de 9 o 10 anys, edat corresponent a aquest nivell educatiu). El grup de les adolescents exerceix un fort lideratge sobre la resta dels alumnes. Així, totes les activitats per recollir diners són organitzades per elles i poques vegades accepten ajuda o idees que provinguin de fora. A més, tot i no ser les millors estudiants, són percebudes com el model a seguir, ja que són populars a tot el centre. El grup més infantil, però, es manté al marge i es mostra més interessat en seguir les classes que no pas en entrar en el rol de les altres, tot i que a vegades s’observa certa enveja cap a elles.
Entre les nenes, especialment en el grup de les adolescents, els conflictes abunden. Generalment comencen per certs rumors que algú llença a l’aire i, un cop arriben a les orelles de les implicades, comença la lluita. A més, no acostumen a anar a parlar amb la persona amb la qual tenen el problema, sinó que la resta de nenes prenen partit i es creen dos grups i, si el mestre no actua amb certa rapidesa, acaben atacant-se verbalment amb una violència bastant espectacular.
També, cal destacar que el principal motiu de sanció entre elles és el fet de ser “chismosa”. Així, encara que totes parlen les unes de les altres, no suporten el fet de saber que tal persona ha dit que elles són tal o qual. Aleshores, quan passa això, arriba la sanció: deixar-la de banda i esperar a que l’altra es disculpi davant de totes per, després d’humiliar-la, perdonar-la.
Respecte els nens, no hi ha una clara divisió. En general, tots ells van junts i, tot i que competeixen per aconseguir ser els líders, acostumen a jugar junts a futbol. En aquest cas, els conflictes també abunden però les causes són diferents. En general, comencen a picar-se els uns als altres, tot dins d’un joc de broma i burla. El problema ve quan algú sobrepassa els límits que, de manera inconscient, ells mateixos han marcat. Aleshores els cops “fluixos” que es donaven i els insults permesos deixen pas a la gran baralla on sovint acaben implicant-se molts més alumnes que els que havien iniciat el conflicte.
Respecte aquests conflictes cal deixar clar que, en general, es donen en hores de classe. Així, l’ambient de treball mai és gaire adequat, ja que sempre hi ha qui està aixecat pegant a un company, qui crida d’una punta a l’altra insultant a la “chismosa” del dia, o qui senzillament es dedica a anar passejant per l’aula.
No obstant, és important destacar que, tot i els grupets que es formen dins l’aula, les relacions amb els companys de classe no son tan importants com les que s’estableixen amb els veïns o amb altres nens que viuen prop seu, la qual cosa no és gens estranya. A l’escola només hi van 5 hores (tot i que molts dies pleguen abans), mentre que amb els seus amics del barri poden estar-hi tot el dia. Per tant, no es genera una cultura interna gaire important, ja que el vincle format amb els veïns i companys de vida és molt més estable i potent.
Des del meu punt de vista, però, l’amistat amb els amics del barri és molt més important aquí que a Catalunya. I el motiu és ben simple. Molts d’aquests nens creixen pràcticament sols, sense un model adult al seu costat que els acompanyi durant aquest procés i, per tant, només els queda el suport mutu que es poden oferir amb els seus iguals.
Explicar la dinàmica d’aquest grup no ha estat fàcil i no sé si ha quedat clara. A manera de síntesi podríem dir que és un grup molt mogut on es veuen actituds que a Catalunya serien inacceptables però, un cop més, vull remarcar que el context no és el mateix. Els alumnes no reben el suport familiar amb el què, afortunadament, compten la majoria dels infants catalans. Tenen problemes amb els que allà ens quedaríem bocabadats però que aquí són el pa de cada dia. A més, l’escola és conscient de tots aquests factors, però no els té en compte a l’hora de programar o pensar què és el que necessiten els infants.
Així, és evident que aquest grup no té res a veure amb els que havia vist a casa meva, però és que els alumnes són de móns absolutament diferents i la distància entre la societat nicaragüenca i la catalana no podia passar desapercebuda a l’escola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario