Teoria o pràctica

Durant els tres anys de carrera hem sentit milers de vegades que no existeix cap grup homogeni, sinó que, per molt que tots els alumnes tinguin la mateixa edat, sempre hi haurà diferents ritmes d'aprenentatge. Segons el què ens han ensenyat, la millor solució davant d'aquesta situació és programar de tal manera que les activitats siguin prou flexibles com perquè es puguin adaptar als diferents nivells, per tal que tots els alumnes facin el mateix, evitant que cap d'ells quedi aïllat fent una altra tasca totalment diferent a la dels seus companys.

A Nicaragua, però, aquest principi bàsic per a poder assolir la plena inclusió de tots els infants queda bastant de banda. No obstant, és totalment comprensible. Com es pot aconseguir que en un grup de primer de Primària els alumnes de 6 anys facin el mateix que els què en tenen 10? Els grans, tot i que mai han acabat el curs, han començat primer 4 o 5 vegades i pràcticament saben llegir i escriure, mentre els altres, amb prous feines reconeixen les vocals. També saben contar, sumar i restar, mentre els petits ni tan sols saben fer el traç de l'1, el 2 o el 3.

Per tant, com es pot adaptar la feina que fan la majoria al nivell dels que hauríen d'estar 3 o 4 nivells per sobre? No es pot i, encara menys, en una classe on hi ha més de 40 alumnes i on els que vénen avui no vénen demà. A més, la mestra ha de lluitar per mantenir un mínim ordre, una mínima disciplina que moltes vegades és impossible d'apreciar. Davant aquesta situació, la professora opta per la solució més fàcil: fer la classe per la majoria i ignorar als què no la poden seguir, ja sigui perquè el nivell és superior al seu ritme d'aprenenatge o perquè ja el van superar fa temps.

Observant aquest panorama és molt fàcil recordar els discursos de la universitat i caure en l'error de començar a criticar sense cap mena de pietat. Ara bé, jo tampoc sabria com fer-ho. Desde fora sembla molt fàcil però en un context com aquest i amb una formació docent tan escassa sembla impossible poder actuar segons els principis que ens van inculcar.

Ara, per exemple, jo me'n porto al grup dels grans i les classes les programo en funció de les seves necessitats. El problema és que, en dues setmanes, acabo les pràctiques i sé que després tornaran al seu grup, seuran a l'última fila i, avorrits de fer coses que fa anys van aprendre, tornaran a caure en la dinàmica de sempre: jugar i molestar per intentar entretenir-se fins el dia en què es cansin i decideixin no tornar a l'escola. Sé que el fet d'endur-me aquests alumnes fora de l'aula va totalment en contra del discurs universitari, però arribat aquest punt m'és igual. Realment, em procupa molt més intentar motivar a aquests infants i que aprenguin el màxim possible durant el temps que ens queda.

No sé si durant l'escriptura d'aquesta reflexió m'he perdut pel camí, però el que vull dir és que estant aquí he sentit moltes contradiccions: d'una banda, pensant en el què ens van ensenyar durant la carrera, no trobo gens bé la manera d'actuar de la mestra amb la que estic però, de l'altra, jo sóc la primera que tampoc sap com es pot fer.

Així, tot això m'ha ajudat a comprendre que és molt més fàcil criticar que no pas saber com actuar.