Fi

"Mama, vull marxar a Nicaragua". Aquesta és la frase amb la que els meus pares van saber que volia veure món, que volia explorar altres maneres de fer, d'educar, de créixer....de viure.

El temps s'acaba i en menys de dos mesos tornaré a estar a casa.  I què els hi diré als meus pares quan torni? Doncs els explicaré que Nicaragua és molt més que les pràctiques, que Nicaragua és créixer, és deixar de banda moltes idees i reflexionar una i altra vegada sobre coses que mai t'havies plantejat. És sentir contradiccions internes entre el que sempre havies pensat saber i un munt de preguntes que ara no tenen una resposta clara. És canviar el teu punt de vista, és madurar a un ritme mai esperat.

També els diré que és aprendre a treballar en condicions inimaginables. És aprendre a adaptar-se a tot tipus de situacions i a agafar una gran agilitat a l'hora de solucionar problemes desconeguts, ja sigui en l'àmbit professional o en el personal. És aprendre a perdre la por, a no espantar-se fàcilment. És fer-se forta sense saber ben bé com ho has aconseguit.

Afegiré que és reforçar amistats. Amistats que van començar fa 4 anys quan vam arribar a la universitat i que després de tot el que hem viscut han quedat unides per una xarxa de records, experiències i sentiments que ningú podrà trencar. Amistats que duraran per sempre i que cada vegada que es trobin no podran evitar recordar el llarg camí que juntes van recórrer.

Tampoc m'oblidaré de remarcar que Nicaragua també és conèixer gent meravellosa. Gent que en 10 mesos ha aconseguit entrar al teu cor a una velocitat sorprenent. Gent que ja no vols perdre i que vols mantenir al teu costat per sempre més.

I arribarà un punt en què deixaré de parlar perquè mai podria expressar amb paraules tot el que és Nicaragua, però abans cridaré que no és una experiència més. És l'experiència que ha canviat la meva vida. És l'experiència que ha modelat la meva persona. És l'experiència que ha deixat enrere la meva juvenil innociència i m'ha convertit en la dona que sóc avui.

Una oportunitat, milers d'aprenentatges

La vida, a vegades, pot fer-te aprendre coses que ni t'hauries imaginat. Viure noves experiències, conèixer nous ambients i gent amb ideologies diverses, trobar-te en situacions difícils de les que has d'aprendre a espavilar-te... Tot això ho hem viscut i ho estem vivint a la curta edat de 21 anys, i dono gràcies per aquesta gran oportunitat que ens han brindat i que havia estat rondant els nostres caps desde primer de carrera.

Aquelles tres noies amb il·lusió, amb certa por, amb inquietuds i amb la incertesa d'algú que aterra en un país desconegut sense saber ben bé què s'espera de la seva persona, en part, han deparegut. La nostra essència continua sent la mateixa, seguim amb il·lusió i, a voltes, amb por... però aquell territori desconegut en què vam aterrar i ens endisàvem poc a poc, aquella feina que no sabíem ben bé com desenvolupar-la, ha passat a ser una part important de les nostres vides.

Encara dubtem de moltes coses, però això no ens preocupa ara. Enfocàvem les barreres de manera equivocada, i ara sabem que no ens podem ofuscar en trobar una solució per un problema, sinó veure per què un cas determinat s'ha convertit en un entrebanc. Actuar com un malabarista jugant amb una pila de recursos, d'idees... El problema més gran es pot solucionar de la manera més senzilla. Aquelles tres noies "de una juvenil inocencia" seguim éssent joves, però potser no som tan innocents.

Les famílies de la vora del riu

El clima tropical, i en conseqüència el de Nicaragua, es caracteritza per tenir únicament dues estacions: la seca i la plujosa. Així, durant l'època de pluges, casi diàriament plou en una hora o altre, i són molts els dies que aquestes pluges es converteixen en purs aiguats, que omplen els carrers mal anivellats de bassals i fan molt difícil la circulació. L'aigua afecta també a les collites,  causa petits (o no tan petits) desprendiments a les muntanyes, deixa intransitables alguns camins sense asfaltar, aïlla comunitats senceres, es cola per les cases mal acabades... Però a banda de tot això, el problema més gran que solen causar aquestes tempestes és el sobtat creixement dels rius. El seu nivell arriba a pujar metres i metres, i la força i ferocitat que prèn arrossega tot el que troba al seu pas. 

Tenint en compte aquest problema, que és habitual si contemplem el clima de la zona, sorprèn el poc que s'actua en conseqüència. Estelí és una de tantes ciutats nicaragüenques que compta amb un riu que la travessa pel bell mig. Només cal fer un passeig al llarg d'aquest per adonar-te que hi ha un munt de cases, o més aviat chaboles, construides a ben pocs metres de l'aigua. Cases de barris com la Comuna, Panamá Soberana, el 29 de Octubre, el Rosario,  el Calvario, o l'Orlando Ochoa (on vivim nosaltres)... han de ser desallotjades, fent una mitja, 2 o 3 cops l'any en les riuades més fortes. 

Per què, sabent el risc que corren, la gent que habita aquestes fràgils casetes a la vora del riu no busca un altre lloc per viure? Per què semblen entestats en arriscar les seves vides i possessions, a viure sota la pressió i la por d'un perill com aquest?

El fet és que a part de quatres plaques de zinc mal aguantades, aquestes famílies no tenen res. Construir en un altre lloc, per lluny que sigui, és prohibit, ja que tots els terrenys del voltant de la ciutat són privats. Així, suposo que davant del dilema de tenir una casa que saps que s'inundarà qualsevol nit, o  de no tenir un lloc on viure, cap sostre per resguardar-se; s'entén l'elecció de quedar-se i resignar-se al risc i a la intranquilitat amb la que accepten conviure. 

Actualment, cal dir que el govern del FSLN  té previst un pla per donar cases senzilles a la gent que viu a les zones més perilloses, conjuntament amb la planificació de constuir murs, parcs, o quelcom per evitar de nou la repoblació del lloc (cosa que ja ha passat en alguna altra ocasió). D'aquest pla, però, tothom n'ha sentit a parlar però ningú sap quan es farà, cosa que indica que va per llarg. 

A Estelí han començat també, per part d'organitzacions i ONG independents, varis projectes per treballar amb els barris fronterers amb el riu, i sobretot per conscienciar a adults i nens del perill que comporta, i com actuar en cas d'emergència. Xerrades amb pares, capacitacions per mestres, titelles, jocs, tallers amb els infants... són algunes de les coses que s'estan duent a terme. Altre cop, el govern no actua, i el país s'ha de valdre d'organitzacions amb voluntariat i recursos extrangers per treballar els problemes. 

Aquesta setmana comença altre cop l'època de pluges. Aquest any ha arribat d'hora,  i els cels amb núvols blancs i sol resplandent han cedit ja el lloc a les pluges diàries, a la combinació de la llum amb els grisos i negres carregats que cobreixen la ciutat. Ja m'agrada veure ploure un altre cop, veure com els camps i les muntayes es tenyeixen de verd, i els frondosos núvols prenen tons més foscos, però em pregunto que portarà aquest any l'hivern, quanta gent haurà de ser desallotjada, quants seran els que ho perdran tot altre cop, què s'endurà el riu aquest cop. Penso en les chaboles de la vora del riu i, com tantes vegades aquí, sento que entenc la necessitat de creure en Déu.