El clima tropical, i en conseqüència el de Nicaragua, es caracteritza per tenir únicament dues estacions: la seca i la plujosa. Així, durant l'època de pluges, casi diàriament plou en una hora o altre, i són molts els dies que aquestes pluges es converteixen en purs aiguats, que omplen els carrers mal anivellats de bassals i fan molt difícil la circulació. L'aigua afecta també a les collites, causa petits (o no tan petits) desprendiments a les muntanyes, deixa intransitables alguns camins sense asfaltar, aïlla comunitats senceres, es cola per les cases mal acabades... Però a banda de tot això, el problema més gran que solen causar aquestes tempestes és el sobtat creixement dels rius. El seu nivell arriba a pujar metres i metres, i la força i ferocitat que prèn arrossega tot el que troba al seu pas.
Tenint en compte aquest problema, que és habitual si contemplem el clima de la zona, sorprèn el poc que s'actua en conseqüència. Estelí és una de tantes ciutats nicaragüenques que compta amb un riu que la travessa pel bell mig. Només cal fer un passeig al llarg d'aquest per adonar-te que hi ha un munt de cases, o més aviat chaboles, construides a ben pocs metres de l'aigua. Cases de barris com la Comuna, Panamá Soberana, el 29 de Octubre, el Rosario, el Calvario, o l'Orlando Ochoa (on vivim nosaltres)... han de ser desallotjades, fent una mitja, 2 o 3 cops l'any en les riuades més fortes.
Per què, sabent el risc que corren, la gent que habita aquestes fràgils casetes a la vora del riu no busca un altre lloc per viure? Per què semblen entestats en arriscar les seves vides i possessions, a viure sota la pressió i la por d'un perill com aquest?
El fet és que a part de quatres plaques de zinc mal aguantades, aquestes famílies no tenen res. Construir en un altre lloc, per lluny que sigui, és prohibit, ja que tots els terrenys del voltant de la ciutat són privats. Així, suposo que davant del dilema de tenir una casa que saps que s'inundarà qualsevol nit, o de no tenir un lloc on viure, cap sostre per resguardar-se; s'entén l'elecció de quedar-se i resignar-se al risc i a la intranquilitat amb la que accepten conviure.
Actualment, cal dir que el govern del FSLN té previst un pla per donar cases senzilles a la gent que viu a les zones més perilloses, conjuntament amb la planificació de constuir murs, parcs, o quelcom per evitar de nou la repoblació del lloc (cosa que ja ha passat en alguna altra ocasió). D'aquest pla, però, tothom n'ha sentit a parlar però ningú sap quan es farà, cosa que indica que va per llarg.
A Estelí han començat també, per part d'organitzacions i ONG independents, varis projectes per treballar amb els barris fronterers amb el riu, i sobretot per conscienciar a adults i nens del perill que comporta, i com actuar en cas d'emergència. Xerrades amb pares, capacitacions per mestres, titelles, jocs, tallers amb els infants... són algunes de les coses que s'estan duent a terme. Altre cop, el govern no actua, i el país s'ha de valdre d'organitzacions amb voluntariat i recursos extrangers per treballar els problemes.
Aquesta setmana comença altre cop l'època de pluges. Aquest any ha arribat d'hora, i els cels amb núvols blancs i sol resplandent han cedit ja el lloc a les pluges diàries, a la combinació de la llum amb els grisos i negres carregats que cobreixen la ciutat. Ja m'agrada veure ploure un altre cop, veure com els camps i les muntayes es tenyeixen de verd, i els frondosos núvols prenen tons més foscos, però em pregunto que portarà aquest any l'hivern, quanta gent haurà de ser desallotjada, quants seran els que ho perdran tot altre cop, què s'endurà el riu aquest cop. Penso en les chaboles de la vora del riu i, com tantes vegades aquí, sento que entenc la necessitat de creure en Déu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario