Fi

"Mama, vull marxar a Nicaragua". Aquesta és la frase amb la que els meus pares van saber que volia veure món, que volia explorar altres maneres de fer, d'educar, de créixer....de viure.

El temps s'acaba i en menys de dos mesos tornaré a estar a casa.  I què els hi diré als meus pares quan torni? Doncs els explicaré que Nicaragua és molt més que les pràctiques, que Nicaragua és créixer, és deixar de banda moltes idees i reflexionar una i altra vegada sobre coses que mai t'havies plantejat. És sentir contradiccions internes entre el que sempre havies pensat saber i un munt de preguntes que ara no tenen una resposta clara. És canviar el teu punt de vista, és madurar a un ritme mai esperat.

També els diré que és aprendre a treballar en condicions inimaginables. És aprendre a adaptar-se a tot tipus de situacions i a agafar una gran agilitat a l'hora de solucionar problemes desconeguts, ja sigui en l'àmbit professional o en el personal. És aprendre a perdre la por, a no espantar-se fàcilment. És fer-se forta sense saber ben bé com ho has aconseguit.

Afegiré que és reforçar amistats. Amistats que van començar fa 4 anys quan vam arribar a la universitat i que després de tot el que hem viscut han quedat unides per una xarxa de records, experiències i sentiments que ningú podrà trencar. Amistats que duraran per sempre i que cada vegada que es trobin no podran evitar recordar el llarg camí que juntes van recórrer.

Tampoc m'oblidaré de remarcar que Nicaragua també és conèixer gent meravellosa. Gent que en 10 mesos ha aconseguit entrar al teu cor a una velocitat sorprenent. Gent que ja no vols perdre i que vols mantenir al teu costat per sempre més.

I arribarà un punt en què deixaré de parlar perquè mai podria expressar amb paraules tot el que és Nicaragua, però abans cridaré que no és una experiència més. És l'experiència que ha canviat la meva vida. És l'experiència que ha modelat la meva persona. És l'experiència que ha deixat enrere la meva juvenil innociència i m'ha convertit en la dona que sóc avui.