jueves, 27 de octubre de 2011

RECEPTA: Jugo de melocotón

Ingredients: 
  • Aigua
  • 3 o 4 melocotones
  • Sucre
  • 1 sobre de Tang de fruites


Procediment:
  1. Posa aigua a escalfar en una cassola.
  2. Pela els melocotones (fruita tropical diferent del préssec) i talla'ls a rodanxes.
  3. Posa els melocotones a l'aigua i deixa'ls bullir. 
  4. Quan ja tinguin una textura tova, deixa refredar la mescla. 
  5. Tritura els melocotones amb les mans (o amb licuadora) i, dins l'aigua, de manera que quedi com un puré. Quan estigui a punt, treu els residus que hagin quedat (llavors, etc.) o passa-ho per un colador. 
  6. Afageix una o dues cullerades de "Tang" de fruites.
  7. Tira-hi 2 cullerades de sucre (o més, segons el gust del consumidor). 
  8. Afageix una mica més d'aigua, al gust, i deixa-ho refredar. Ja està a punt per prendre!

Una voluntat sorprenent

A totes les professions hi ha gent de tot tipus, i per sort, sempre n'hi ha que et sorprenen molt positivament.
Evidentment, la idea que no se'ns ha parat de reforçar des que som aquí, és que cal molta innovació educativa, i és que a casi totes les aules de Pre-escolar encara dediquen la majoria del temps a omplir planes i planes amb un número o una lletra.

Tot i així, no són tan poques les professores i professors que anb la seva voluntat, força i esforç arriben molt més lluny del que qualsevol esperaria. 

Conèixen les històries de tots i cada un dels seus nens  i nenes, i actuen en conseqüència, tot fent participar més activament en les tasques escolars als pares i mares que tenen temps. Davant l'enorme absentisme escolar es recorren la ciutat per parlar amb els familiars d'aquells que sovint no es presenten, tot i que malauradament rars cops n'obtenen resultats. Acompanyen a nens a casa o fan un troç de camí amb ells quan no els ve a buscar ningú, o a diferència d'alguns pares, es preocupen de trobar qui ho pugui fer. 
A les aules, la manca de recursos fa que casi la totalitat del material perquè els nens juguin siguin coses portades directament de casa la mestra. I tot i el baixos que són els seus sous, encara troben el moment, amb la paga de Nadal, per a comprar un regalet per a la classe. 

A les escoles de certs barris hi ha molta pobresa, i fins i tot tenint en compte el poc que paguen els alumnes per anar a l'escola (l'educació és gratuïta), n'hi ha que no poden permetre's algun luxes com el de mudar-se el dia de la promoció de tercer grau (acte de gran importància aquí). Davant d'aquest fet, una de les nostres professores ens explica:  "¿Saben què? He aprovechado ahora que he cobrado para comprarle la tela para el traje a Fanny, ahora voy a buscar alguien para que lo componga."

No cal dir que l'escola no és l'única feina d'aquesta gent, i que amb la seva energia n'hi hauria per parar un tren. Després de la jornada laboral, cal pensar en arribar a una casa humil on viuen de 10 a 13 persones, i haver de tenir-ho tot a punt per a ells. La implicació en varis organismes del barri també forma una part escencial de les seves vides (esglésies, centres d'ajuda a la dona, afilació a partits polític, encarregats en educació dins del barri, etc.).

Aquest escrit ens ha vingut de gust dedicar-lo a aquesta gent que són com sols, i que fins i tot a certes edats i amb més problemes dels que qualsevol de nosaltres podria imaginar tenir, tiren endavant,  i ho fan amb una força admirable. Persones que allà d'on venim costen de trobar, i que la seva preocupació i interès pels altres, i pels que tenen menys que ells, arriben a fer-te remoure per dins.

domingo, 16 de octubre de 2011

La situació dels mestres a Nicaragua

Els sandinistes o els liberals, els de metodologies tradicionals o els que innoven una mica més a les aules, els que tracten als nens amb carinyo o els que s'mposen amb massa autoritat... Cadascun d'ells i d'elles viuen en una stuació personal prou difícil. Això sí que és vocació, tenint en compte que, tot i ser universitaris, tenen un sou escàs. Molts dels mestres nicaragüenses quan surten de l'escola, a part d'haver de confeccionar massa exhaustivament les programacions, al nostre parer, a casa tenen altres negocis tals com vendre productes varis o atendre a les "pulperias" que tenen a casa seva.

A més a més, tots ells i elles porten una motxilla carregada a l'esquena plena de problemàtques ben diverses... pobresa, maltractament, abandonaments, famílies desestructurades... mil i una històries que poden provocar que, moltes vegades, no tinguin el cap a l'aula quan l'han de tenir.

Però això no només els passa als mestres, les històries que els infants viuen a casa des de ben petits es poden veure reflexades en el seu comportament dins les aules. Moltes situacions que els "chigüines" presencien a casa o al carrer són inimaginables a la societat de què provenim i, a voltes, ens deixen atònites, tot i que aquí és el pa de cada dia.

Així, a vegades costa molt fer que els infants estiguin atents o desenvolupin algunes tasques amb la metodologia que s'imposa. Per tant, molts cops es produeix una lluita etre la imposició d'una programació massa tradicional i la problemàtica que arrosseguen, tant els infants com els mestres. Un coctel massa carregat per tal que la pràctca educativa funcioni dins l'aula.

Aprendre copiant?

Tant sols en el trajecte des de direcció fins a la porta de l'aula, la mestra ja té temps de dir-me que està cansada de la seva feina: 

- Son muchos años, y una acaba bien cansada, ¿Sabe?

Vistos els ànims, entro a la classe amb unes expectatives no gaire altes, i no vaig gens equivocada. 

Estic en una classe de segon de primària, tot i que s'ha de dir que els alumnes tenen edats ben diferents (fins i tot n'hi ha de 14 i 15 anys perquè encara no saben llegir ni escriure). Són molt vius i inquiets, i realment estan ben poc acostumats a estar asseguts i callats durant uns minuts. A això se li suma el fet que la metodologia i la manera com es porta la classe és del tot depriment. 

Avui treballem el paràgraf, un tema complicat i que requereix un procés llarg tenint en compte que fan segon. Comencem mirant si han fet els deures: redactar-ne un a casa sobre la natura; costa ben poc adonar-se que són textos copiats de qualsevol lloc. Després ens disposem a fer un exercici: aquest cop n'hauran de copiar un de la pissarra sobre els arbres. Quan finalment acaben encara queda estona, però els fa sortir ja a menjar, i després de menjar em comenta que total, pel poc que queda ja els deixa marxar. 

El dia següent seguim treballant el mateix, i per variar, ho fem tot copiant un paràgraf sobre els símbols patriòtics del país. En acabar, em diu a mi que si puc escriure'n un altre a la pissarra perquè el copiïn. Jo ja no sé on posar-me, i decideixo "fer-li cas", però treballant-ho de manera qu,e amb una pauta i amb una estructura molt simple, siguin ells els autors dels petits textos. Ells mateixos estan orgullosos de la feina feta i es nota, al mostrar-se voluntaris per llegir-ho davant tota la classe. Tinc poc temps de felicitat dins el meu món per això, perquè la mestra no tarda ni un minut en dir-me: 

- Aún queda mucho rato para el recreo, ahora haga un párrafo en la pizarra sobre naturaleza para que copien.

Al llarg dels següents dies de classe, aquesta va seguir sent la dinàmica d'ensenyament de temes ben diversos. Arribant al punt que, en intentar treballar fent algun exercici que no consistís en copiar, resultava molt difícil fer entendre als i les alumnes la feina, i sempre havies de passar pel pas previ de veure que casi tots havien optat per copiar les instruccions o el que fos que hi havia escrit a la pissarra. Entenc perfectament doncs, que requerirà temps i esforç que siguin capaços de fer altres tipus d'exercicis i entendre'ls sense gaires problemes, però tenim mesos per endavant. 

El que em preocupa més, per això, és pensar que l'eduació de la resta del país funcioni de la mateixa manera.

Primeres impressions

Mai ens haguéssim imaginat buscant pis preguntant a les persones que passen pel carrer. La gent aquí t'ajuda de veritat, de tot cor, és una sensacó increible. No pot ésser que allà d'on venim ens despreocupem tant pels nostres semblants, sabent que sense la nostra ajuda no podran aconseguir el que busquen.

Agafar una altra vegada el "urbano" o la "ruta", pagar tres córdobes i saber on has de baixar no té preu, et sents orgullosa de tu mateixa per haver-ho fet sola, però igualment, ets sents agraïda a qui ahir et va ajudar a trobar el camí.

Pel carrer ens miren com si fossim l'atracció turística més interessant que han vist en anys, i anem on anem sentim comentaris al respecte. La diferencia cultural és moltíssima i no sabem si podrem assimilar tants canvis en tan poc temps.

Però no és només això, la passivitat és un plus, la "hora nica", el "al suave" s'ha de sembrar per aconseguir millores tant en la teva visió com en la teva manera de ser per entendre aquest compromís fallit que fa que en ocasions et frustris i t'enfadis, sense comprendre realment la manera de ser nica.












Nicaragua dale pues...

un somnni per a realitzar, un pais que enamora.



jueves, 13 de octubre de 2011

La política a Estelí

"¿Profe, usted es sandinista?" Aquesta és la pregunta que, de bon matí, m'ha deixat paralitzada. No sabia que respondre i, interiorment, només pensava: com pot ser que una nena de 6 anys m'estigui preguntant això?

La sorpresa, però, no ha durat gaire. Només m'ha calgut situar-me en el temps i en l'espai per adonar-me que no estic a Catalunya, sinó a Estelí, la ciutat 1.000 vegades revolucionaria i 3 cops heroica. Sí, Estelí és, sens dubte una ciutat sandinista. Les banderes del FSLN presideixen tot el municipi, juntament amb els cartells a favor d'Ortega, les samarretes del partit que el 90% dels ciutadans porten i les mil converses de bar on s'idolatra la revolució i l'actual govern.


El problema, però, no és que tot Estelí sigui del mateix partit, sinó la manca de pensament crític que s'observa. La revolució va ser una cosa i ara mateix la situació del partit n'és una altra. Per tant, queda clar que el context on nosaltres vam créixer no té res a veure amb el de la nena que em va fer aquella pregunta. La política impregna el dia a dia de tothom, grans i petits, essent així normal que un infant que amb prou feines sap llegir i escriure tingui tan clar quin és el partit majoritari.

Ara bé, aquesta nena no està sent víctima d'un clar adoctrinament?

martes, 11 de octubre de 2011

Primeres impressions a les aules de primària

És el primer dia d'escola i durant tot el trajecte no podem parar de pensar en el que ens trobarem. Imaginem aules plenes d'infants, amb alguns d'ells rebels, però molts més de tranquils, i professors que, sense gaires recursos, intenten fer el que poden. Alhora, ens veiem a nosaltres, les tres "chelas", intentant aportar tot el que tenim: no gaire experiència, però sí molta il·lusió i ganes de treballar. 


Anuncien la nostra parada i baixem de l'autobús. Arribem a l'escola i totes les nostres idees es troben amb la crua realitat: aules on, de bon matí, tothom s'aixeca a resar i a cantar l'himne nacional de cara a la bandera amb una serietat i respecte que ja no es tornarà a sentir en tot el dia. 

A continuació comença l'espectacle: el 95% dels alumnes s'aixequen, criden, es barallen i marxen al bar o a casa cada vegada que volen. La situació es descontrola per moments, i sembla que tu ets l'única que se n'adona. La tutora, resignant-se, t'explica que aquest comportament és la conseqüència de les mil problemàtiques que cadascú d'ells té a casa, però ningú pensa que el fet d'estar-se 4 hores copiant sense parar tampoc és gaire motivador. 


Els pocs que escolten et busquen pregant que els ajudis i tu et sents perduda. Per una banda, tens ganes de fer altres coses i ajudar-los segons el que tu creus que és l'educació i, per l'altra, tens la mestra vigilant que no facis res que s'escapi de la seva línia. 

El dia s'acaba i les tres sortim de l'escola decepcionades. A casa, pensem, tindrem una llarga conversa. I així és. Per uns moments ens desesperem, però tot seguit trobem el cantó positiu i veiem que és un repte que hem d'afrontar: sabem que no podem canviar el món, però tenim molt clar que a les nostres aules intentarem aportar tot el que puguem, alhora que aprendre d'aquesta altra manera de treballar, que segur que ens pot aportar quelcom. Som conscients que al principi serà difícil, però esperarem el moment adequat per poder començar a "negociar" i a treballar.