sábado, 26 de noviembre de 2011

Eleccions a Nicaragua


Aquí, a la terra del Pinol, sembla que la decisió en política i en les eleccions passi només per dues opcions: o ets del FSLN o ets liberal. A més, com a conseqüència d’una guerra encara massa recent, aquests dos camins són un motiu molt important de conflicte dins el país.
L’odi de tants sandinistes cap als liberals i vicebersa, i el convenciment absolut de les dues parts respecte la seva opinió, fa francament difícil una convivència cordial i saludable on les dues bandes puguin elegir i expressar-se lliurement.
Dins d’aquest ambient de discrepàncies, cal sumar-hi tot el que el govern actual porta anys fent per guanyar terreny. Deixant de banda si el FSLN i el seu president (Daniel Ortega) ha estat un bon partit per Nicaragua durant aquest temps, són molts els aspectes que aquest ha modificat per intentar fer la seva estada més llarga; aspectes que van des de pintar els Ajuntaments, faroles i parets amb els colors i anuncis del partit, a no deixar ocupar una gran varietat de càrrecs públics a població no adscrita, o a la modificació de la Constitució perquè Daniel es pugui tornar a presentar com a president.
En aquest context, viure les eleccions del passat diumenge 6 de Novembre va ser tota una experiència.
Les previsions de problemes de tot tipus no van faltar en cap moment. En els dies previs a les eleccions, vam rebre recomanacions que ens van sobtar bastant, com ara no sortir de la ciutat el diumenge, o treure una quantitat suficient de diners del banc “pel que pogués passar”. A més, a partir del divendres 4 es va prohibir la venda de begudes alchòliques a tot el país, prohibició que va durar fins dilluns.
El diumenge a les 6 de la tarda es tancaven les escoles electorals, i cap a les 8, 9 ja se sabia que havia guanyat el FSLN amb una gran diferència (va concloure amb el 62’46% de vots pel FSLN, seguit pel PLI amb un 31%). A aquesta hora i a la ciutat d’Estelí (popularment coneguda com a focus sandinista), el Parc Central s’anava omplint de gent que sortia al carrer eufòrica per celebrar la victòria. Persones de totes les edats, entre els quals molts joves que segurament votaven per primera vegada, fenien una festa pròpia dels finals de lliga de futbol al nostre país. Mentrestant, un grup reduït de liberals es reunien dos carrers més avall, separats de la multitud per un seguit de policies armats.
Els dies següents es va sentir dir de tot sobre aquestes eleccions. D’una banda sandinistes convençuts que els resultats eren previsibles, que el Frente havia de guanyar i que les eleccions havien estat ben transparents; de l’altre, liberals afirmant que “havian sido las elecciones más corruptas de toda la historia de Nicaragua, incluso superando a las del periodo de Somoza”. En problema és que aquí tot sembla resumir-se a blanc o negre, i trobar fonts d’informació més o menys objectives o fiables resulta casi impossible. El que hem pogut comprovar, per això, és que l’entrega de cédulas (document d’identitat que et permet votar quan compleixes els 16), va anar bastant lligat a les promeses de ser fidels al FSLN.
Així, tot i que les queixes sobre la poca transparència del 6N van disminuint, les eleccions van deixant de ser un dels temes de conversa habituals, i Daniel segueix com a president per, com a mínim, 4 anys més. 




http://www.cse.gob.ni/md5/res1dipparl.php (pàgina del Consejo Supremo Electoral)

viernes, 25 de noviembre de 2011

Vestits i balls tradicionals





ESTELÍ, son nica por Noel Pérez Urbina

Nicaragua tiene un rinconcito
que en el mapa se ve un terroncito
chiquitito como un maní.

Pedacito de suelo gracioso
que descuella dulce y primoroso
y con orgullo se llama Estelí.

Es el Norte de mayor cultura
azuladas montañas oscuras
redondean su suelo de liz.

Estelí pedacito de amor
paraíso dónde yo nací
hoy te canto con gran frenesí, mi lindo Estelí.

Estelí fresquecito y gentil
jamás pienso alejarme de ti
porque tu eres poesia y canción, mi lindo Estelí.

En su clima fresco y delicioso
se cultivan mujeres preciosas
como rosas de oriental jardín.

Es su rio caudal de corales
sus praderas son verde esmeralda
que agigantan su gracia sin fin.

Los que vienen de tierras extrañas
se erradican por todos los años
al contacto acogedor de aquí.

Estelí pedacito de amor
paraíso dónde yo nací
hoy te canto con gran frenesí, mi lindo Estelí.

Estelí fresquecito y gentil
jamás pienso alejarme de ti
porque tu eres poesia y canción, mi lindo Estelí. 


http://www.youtube.com/watch?v=oXbCopqdJqU

jueves, 24 de noviembre de 2011

Desmotivació que s'arrossega


Com a mestres hem de tenir molt clar que gran part de la desmotivació dels alumnes en treballs i activitats a l’escola ve quan els infants tenen problemes per realitzar-les; perquè no les entenen, perquè els hi resulta molt difícil, etc. Durant aquest temps d’estada a les escoles d’aquí, hem més que confirmat aquesta teoria.
Des del nostre punt de vista, el tema dels alumnes que s’han quedat massa enrere com per poder anar seguint la nova matèria que es treballa a classe, és un dels aspectes més preocupants. Veient la realitat del país actualment, però, sembla difícil evitar-ho.
Cal començar explicant que el més comú és que en una classe d’uns 39 alumnes, el més normal és que n’apareguin uns vint-i-cinc, vint-i-set; i tampoc és estrany el dia que són menys de vint. Alguns alumnes es poden passar setmanes sense aparèixer (les tres ens hem trobat amb el cas de conèixer més d’un alumne quan ja portàvem un mes fent classes), i la resta simplement hi ha dies que es presenten i dies que no. Així, la introducció de temes una mica més complexos que requereixin un seguiment al llarg de varies classes, resulta molt complicat. Sobta especialment, per exemple, trobar-se fent divisions i multiplicacions, quan en realitat pocs alumnes dominen els conceptes de suma i resta.
D’aquesta manera, tenint en compte l’elevat nombre d’alumnes que ja són especialment moguts i/o amb poc interès pel que es fa a dins l’aula (per una gran varietat de motius), només manca aquest endarreriment i falta de comprensió per arribar a un punt de desmotivació total.
No cal dir que aquest és un tema que ens preocupa, i ens frustra veure que no pots arribar a tots, i que l’ajuda que els hi pots donar amb el temps que tens resulta totalment insuficient. Tot i així, i dins el pessimisme que transmet aquesta reflexió, volem dedicar unes línies a remarcar la part més gratificant de tot plegat.
Aconseguir que un/a alumne/a que no sap multiplicar entengui el concepte i la mecànica de l’operació i sigui capaç de fer multiplicacions simples de dues xifres ell o ella sola (amb les taules al davant, això sí), es viu com un triomf enorme, i et produeix una satisfacció que et dóna l’energia que necessites. Segur que la frase “¿El lunes va a venir, verdad profe? Que acuerdese que tendrá que revisarme la tarea”, la recordaràs durant molt temps.

domingo, 13 de noviembre de 2011

Repetir curs

Repetir curs és un fet que, depèn com es plantegi, pot ser interpretat com un fracàs o com una nova oportunitat i, en funció de l’opció triada, l’alumne estarà més o menys motivat a l’hora d’encarar el curs següent.
Ara bé, com se li pot fer entendre a un infant que ha repetit 6 vegades primer de primària que cada nou any ha estat una nova oportunitat per aprendre’n més? De cap manera. I quina motivació pot tenir? Cap. I és normal. Aquest nen porta sis anys fent el mateix i veient com, mentre els seus companys marxen, ell es torna a quedar. Està avorrit i ha perdut tot l’interès que un dia va tenir. Però sembla que això ningú ho entén.
El problema, doncs, és que és jutjat com un mandrós i com un maleducat, de manera que, segons molts dels mestres que ha tingut, mereix repetir. Cap professor s’ha parat a pensar que han estat ells mateixos els que l’han destinat al fracàs escolar, ja que entre uns i altres li han fet creure que l’escola no és el seu lloc. I així ho expressa ell: Profe, yo no sé que hago aquí.
A més, què passa en l’aspecte de les relacions personals? És un altre element que indueix a la desmotivació, ja que aquest alumne no només està fart de llegir i escriure mama i papa, sinó que a més no té amb qui relacionar-se. Bé, té 30 companys però cap d’ells està, evidentment, al mateix nivell de maduresa que ell.
Així, què havia de dir jo el dia que m’ho van explicar? L’única cosa que em va passar pel cap és: doncs si després de repetir una vegada encara no sap llegir i escriure, ja n’aprendrà el curs següent. Però no. Vaig deixar passar aquest primer pensament i, de la manera més educada i correcte possible, vaig explicar els arguments que anteriorment he exposat. A continuació, la mestra va respondre: Bueno, este año seguramente pasará.

El patriotisme a l'escola


Per poder comprendre una societat és necessari conèixer la seva història. L'escola és un reflex de la primera. Per tant, per poder entendre i no jutjar ràpidament algunes de les situacions que s'hi donen cal haver-se endinsat prèviament en el passat.
Nicaragua és un país que, durant molts anys, ha estat colonitzat. A més, ha hagut de lluitar per evitar diverses invasions nord-americanes, de manera que la seva independència no ha estat pas fàcil.
Per tant, és lògic que se sentin orgullosos de ser lliures i que, tal com dirien per aquí, estimin i respectin la seva pàtria. No obstant, des del punt de vista de tres catalanes, sorprèn i impressiona veure com un dels objectius de l'escola és aconseguir que els infants siguin patriòtics a més no poder.
Així doncs, totes tres ens vam quedar sobtades la primera vegada que vam veure el ritual: de bon matí, tota l'escola es reuneix al pati i, mirant cap a la bandera amb la mà al pit, canten l'himne nacional. A continuació, cada grup a la seva aula entona l'himne de l'alfabetització i el "qué linda és Nicaragua" i, si la situació ho requereix, també poden cantar la cançó d'Estelí.
Cal dir, però, que totes elles contenen una essència revolucionària i guerrillera, de manera que des del nostre punt de vista dubtem si sempre són les més adequades per ensenyar a nens tan petits.
A més, totes les escoles estan pintades de blanc i blau, els colors de la bandera. Els "chigüines", amb 6 anys, dibuixen l'escut millor que nosaltres i qualsevol moment és adequat per repetir-los per desena o vintena vegada qui és Andrés Castro, Augusto César Sandino i el mal que van provocar els espanyols i els americans.
Evidentment, no critiquem que se'ls expliqui la història del seu país, ja que per poder comprendre el present i projectar un bon futur és necessari conèixer el passat. El problema però, és que, tot i que som conscients que la història mai es pot explicar objectivament, les lliçons són, des del nostre parer, massa subjectives.
Per tant, després de tot això, només ens queda una cosa a dir: enetenem que amb el seu passat estiguin molt orgullosos de ser nicaragüenses però... realment és necessari que l'escola prioritzi tant aquest objectiu i dediqui tant temps a intentar que les futures generacions idealitzin la seva patria?