En el món occidental on estem acostumats a viure, afortunadament, el fet que una família no tingui casa, o passi realment gana és una realitat que ens queda molt lluny. A més, tenim la sort de comptar, almenys de moment, amb un sistema d'ajudes i de Seguretat Social que vetllen perquè aquelles persones amb més problemes econòmics tinguin garantides certes necessitats bàsiques. Acomodats com estem a aquesta situació, a vegades se'ns fa difícil posar-nos en la pell de llocs on tot això encara és una utopia, i ens costa massa poc jutjar aspectes d'aquestes societats. Un exemple molt clar d'aquest fet és la condemna al treball infantil que es fa des dels països desenvolupats.
Nosaltres mateixes vam arribar amb una idea molt clara al respecte: des del nostre punt de vista, el treball infantil i els nens pidolant pel carrer eren quelcom totalment intolerable, i, en conseqüència, ens negavem a donar-hi el més mínim suport, passant per no comprar els seus productes o no donar-los ni un peso. Però tenir una opinió tan clara sobre un tema tan complicat era una resposta massa fàcil. Els nens i nenes que venien de tot o oferien algun servei (netejar sabates, atendre en botigues, etc.) fins ben entrada la nit no paraven d'aparèixer, i amb ells van arribar també els debats i reflexions sobre el tema. Sobretot era curiós veure com, estant amb una colla de nicas de nivell econòmic mitjà o mitjà-baix, nosaltres solíem ser les úniques que ens negavem a donar-los diners o comprar-los alguna cosa. Algun cop, amb algun amic de més confiança havíem encetat una espècie de sermó en plan amistós, intentant fer entendre a aquesta gent que no estava bé el que estaven fent, perquè era una manera de fomentar-ho; i ens costava de creure que hi poguessin no estar d'acord, i ho veiessin correcte.
Ens deiem a nosaltres mateixes que a Nicaragua són masses les families on els pares envien els fills a treballar. I a vegaes es gasten els guanys en tot tipus de vicis. Els infants són obligats a sortir de casa i no tornar fins que hagin aconseguit certa quantitat de diners, amb el perill de ser castigats si arriben sense el botí esperat. Com podiem col·laborar en un negoci com aquest sabent tot això?
Amb el temps, però, t'adones que sovint les coses no funcionen com a un li agradarien, i que, ens semblés més injust o menys, la realitat és que hi ha massa gent que té sort si compta amb unes planxes de zinc per fer-se una chabola, i pot menjar un bon àpat al dia. Quan la vida sembla que es torni una qüestió de supervivència, on diàriament te les has d'empescar per poder menjar, coses que podien semblar molt clares perden sentit. Què se suposa que ha de fer una mare soltera que ha de mantenir vuit fills i no té feina fixa? Què ha de fer un vailet de 12 anys que veu com els seus germans petits ploren de gana, i que els seus pares no donen l'abast? Hi ha cops que negar la possibilitat als joves de la casa a contribuir per cobrir les necessitats més bàsiques de la família no és una possibilitat, i deixa de ser l'opció correcta.
Pensem també que, a més, de tants cops que hem sentit a dir que els nens han de jugar i gaudir de la infància, se'ns oblida que de tot se n'aprèn, i que la vida no deixa de ser un conjunt d'experiències que ens fan crèixer i a formar-nos com a persones. Així, el fet que els nens i nenes de certa edat compaginin els estudis amb alguna tasca que estigui al seu abast i que ajudi a la família, no pot ser una bona experiència i una gran font d'aprenentatge? La majoria dels nostres pares o avis no feien el mateix no fa pas gaires anys? Aspectes com el sentit de la responsabilitat, de la col·laboració, l'esforç, entendre el valor dels diners, i tants altres, són coses que potser a vegades els infants occidentals coneixen o entenen massa tard.
Dins la societat nicaragüenca (com soposem que en tantes altres) davant la manca de les ajudes necessaries per part del govern, sembla que el poble té present que cal ajudar a nivell més directe i individual. D'aquesta manera, contribuir tot donant alguna moneda a qui pensen que ho té difícil per trobar feina, o comprar a nens i nenes que venen pels carrers, es converteix en una mena d'obligació social, o almenys, en quelcom interioritzat com a necessari. Aquesta és, d'alguna manera, la seva forma de seguretat social i de mostrar solidaritat per qui ho necessita i gratitud per allò que es té, tan valorat en països com aquest.
Tot i així, està clar que el tema del treball infantil és i serà un tema complicat. Com respondre davant d'un tema com aquest, sabent que hi ha families que no tenen més remei, i n'hi ha d'altres que estan sometent als seus fills a feines massa dures, i a maltractaments continus? La regulació d'aquest podria ser una solució prou bona. La detecció dels casos, amb el conseqüent anàlisi del context familiar i social, per veure què si pot fer i com es podria treballar, seria potser el més adequat. De moment, però, encara no es compta amb els recursos i/o la voluntat per posar fil a l'agulla en aquest tema.
Ens agradaria finalitzar aquesta reflexió remarcant la idea que és fàcil caure en l'error de jutjar sense conèixer, i com a habitant d'un país més desenvolupat, creure's amb la resposta correcta a massa coses. Parlant del treball infantil, tot i que entenem que no podrem fer massa per canviar la situació actual, el canvi de mentalitat que s'ha produït en nosaltres tres (cadascuna a la seva pròpia manera) és un primer pas per entendre de més aprop el problema. Així, ens ha de quedar clar que comprendre un problema i ser conscient de la seva complexitat ha de ser sempre el punt de partida per treballar en la seva solució.
