Fi

"Mama, vull marxar a Nicaragua". Aquesta és la frase amb la que els meus pares van saber que volia veure món, que volia explorar altres maneres de fer, d'educar, de créixer....de viure.

El temps s'acaba i en menys de dos mesos tornaré a estar a casa.  I què els hi diré als meus pares quan torni? Doncs els explicaré que Nicaragua és molt més que les pràctiques, que Nicaragua és créixer, és deixar de banda moltes idees i reflexionar una i altra vegada sobre coses que mai t'havies plantejat. És sentir contradiccions internes entre el que sempre havies pensat saber i un munt de preguntes que ara no tenen una resposta clara. És canviar el teu punt de vista, és madurar a un ritme mai esperat.

També els diré que és aprendre a treballar en condicions inimaginables. És aprendre a adaptar-se a tot tipus de situacions i a agafar una gran agilitat a l'hora de solucionar problemes desconeguts, ja sigui en l'àmbit professional o en el personal. És aprendre a perdre la por, a no espantar-se fàcilment. És fer-se forta sense saber ben bé com ho has aconseguit.

Afegiré que és reforçar amistats. Amistats que van començar fa 4 anys quan vam arribar a la universitat i que després de tot el que hem viscut han quedat unides per una xarxa de records, experiències i sentiments que ningú podrà trencar. Amistats que duraran per sempre i que cada vegada que es trobin no podran evitar recordar el llarg camí que juntes van recórrer.

Tampoc m'oblidaré de remarcar que Nicaragua també és conèixer gent meravellosa. Gent que en 10 mesos ha aconseguit entrar al teu cor a una velocitat sorprenent. Gent que ja no vols perdre i que vols mantenir al teu costat per sempre més.

I arribarà un punt en què deixaré de parlar perquè mai podria expressar amb paraules tot el que és Nicaragua, però abans cridaré que no és una experiència més. És l'experiència que ha canviat la meva vida. És l'experiència que ha modelat la meva persona. És l'experiència que ha deixat enrere la meva juvenil innociència i m'ha convertit en la dona que sóc avui.

Una oportunitat, milers d'aprenentatges

La vida, a vegades, pot fer-te aprendre coses que ni t'hauries imaginat. Viure noves experiències, conèixer nous ambients i gent amb ideologies diverses, trobar-te en situacions difícils de les que has d'aprendre a espavilar-te... Tot això ho hem viscut i ho estem vivint a la curta edat de 21 anys, i dono gràcies per aquesta gran oportunitat que ens han brindat i que havia estat rondant els nostres caps desde primer de carrera.

Aquelles tres noies amb il·lusió, amb certa por, amb inquietuds i amb la incertesa d'algú que aterra en un país desconegut sense saber ben bé què s'espera de la seva persona, en part, han deparegut. La nostra essència continua sent la mateixa, seguim amb il·lusió i, a voltes, amb por... però aquell territori desconegut en què vam aterrar i ens endisàvem poc a poc, aquella feina que no sabíem ben bé com desenvolupar-la, ha passat a ser una part important de les nostres vides.

Encara dubtem de moltes coses, però això no ens preocupa ara. Enfocàvem les barreres de manera equivocada, i ara sabem que no ens podem ofuscar en trobar una solució per un problema, sinó veure per què un cas determinat s'ha convertit en un entrebanc. Actuar com un malabarista jugant amb una pila de recursos, d'idees... El problema més gran es pot solucionar de la manera més senzilla. Aquelles tres noies "de una juvenil inocencia" seguim éssent joves, però potser no som tan innocents.

Les famílies de la vora del riu

El clima tropical, i en conseqüència el de Nicaragua, es caracteritza per tenir únicament dues estacions: la seca i la plujosa. Així, durant l'època de pluges, casi diàriament plou en una hora o altre, i són molts els dies que aquestes pluges es converteixen en purs aiguats, que omplen els carrers mal anivellats de bassals i fan molt difícil la circulació. L'aigua afecta també a les collites,  causa petits (o no tan petits) desprendiments a les muntanyes, deixa intransitables alguns camins sense asfaltar, aïlla comunitats senceres, es cola per les cases mal acabades... Però a banda de tot això, el problema més gran que solen causar aquestes tempestes és el sobtat creixement dels rius. El seu nivell arriba a pujar metres i metres, i la força i ferocitat que prèn arrossega tot el que troba al seu pas. 

Tenint en compte aquest problema, que és habitual si contemplem el clima de la zona, sorprèn el poc que s'actua en conseqüència. Estelí és una de tantes ciutats nicaragüenques que compta amb un riu que la travessa pel bell mig. Només cal fer un passeig al llarg d'aquest per adonar-te que hi ha un munt de cases, o més aviat chaboles, construides a ben pocs metres de l'aigua. Cases de barris com la Comuna, Panamá Soberana, el 29 de Octubre, el Rosario,  el Calvario, o l'Orlando Ochoa (on vivim nosaltres)... han de ser desallotjades, fent una mitja, 2 o 3 cops l'any en les riuades més fortes. 

Per què, sabent el risc que corren, la gent que habita aquestes fràgils casetes a la vora del riu no busca un altre lloc per viure? Per què semblen entestats en arriscar les seves vides i possessions, a viure sota la pressió i la por d'un perill com aquest?

El fet és que a part de quatres plaques de zinc mal aguantades, aquestes famílies no tenen res. Construir en un altre lloc, per lluny que sigui, és prohibit, ja que tots els terrenys del voltant de la ciutat són privats. Així, suposo que davant del dilema de tenir una casa que saps que s'inundarà qualsevol nit, o  de no tenir un lloc on viure, cap sostre per resguardar-se; s'entén l'elecció de quedar-se i resignar-se al risc i a la intranquilitat amb la que accepten conviure. 

Actualment, cal dir que el govern del FSLN  té previst un pla per donar cases senzilles a la gent que viu a les zones més perilloses, conjuntament amb la planificació de constuir murs, parcs, o quelcom per evitar de nou la repoblació del lloc (cosa que ja ha passat en alguna altra ocasió). D'aquest pla, però, tothom n'ha sentit a parlar però ningú sap quan es farà, cosa que indica que va per llarg. 

A Estelí han començat també, per part d'organitzacions i ONG independents, varis projectes per treballar amb els barris fronterers amb el riu, i sobretot per conscienciar a adults i nens del perill que comporta, i com actuar en cas d'emergència. Xerrades amb pares, capacitacions per mestres, titelles, jocs, tallers amb els infants... són algunes de les coses que s'estan duent a terme. Altre cop, el govern no actua, i el país s'ha de valdre d'organitzacions amb voluntariat i recursos extrangers per treballar els problemes. 

Aquesta setmana comença altre cop l'època de pluges. Aquest any ha arribat d'hora,  i els cels amb núvols blancs i sol resplandent han cedit ja el lloc a les pluges diàries, a la combinació de la llum amb els grisos i negres carregats que cobreixen la ciutat. Ja m'agrada veure ploure un altre cop, veure com els camps i les muntayes es tenyeixen de verd, i els frondosos núvols prenen tons més foscos, però em pregunto que portarà aquest any l'hivern, quanta gent haurà de ser desallotjada, quants seran els que ho perdran tot altre cop, què s'endurà el riu aquest cop. Penso en les chaboles de la vora del riu i, com tantes vegades aquí, sento que entenc la necessitat de creure en Déu. 

Negación, ira, negociación, depresión y aceptación

Empieza la cuenta atrás. No sabría definir el momento exacto en el cual empezamos a pensar en que teníamos que volver, pero desde ese preciso instante nos rondan por la mente todo tipo de sentimientos y sensaciones contradictorias, fruto del amor que sentimos hacia nuestra tierra, mezclado inevitablemente con la nueva devoción que experimentamos con nuestro segundo hogar, aquí, en Nicaragua.

Nos restan unos dos meses para seguir disfrutando de la gente, de su amabilidad y hospitalidad, de las costumbres, la cultura y la vida nicaragüense, y siento ya, aún sin haber partido, nostalgia por lo que dejaremos atrás. Aún así, sé que todo lo vivido y todo lo aprendido no va a desaparecer, seguirá en nuestras vidas: en nuestra mente y en nuestros corazones.


Es cierto que nos hacen falta nuestros familiares y amigos, nuestro anterior ambiente, aunque mi corazón me dice que aquí también hemos construido grandes amistades, encontrando en ellas el apoyo de un hermano o hermana, de un padre o una madre.

Así que, por mucho que nos duela, cuando regresemos a Cataluña, también extrañaremos a los amigos y familiares que dejamos en esta bella tierra, con la esperanza de, algún día, volvernos a encontrar.

Leonel Rugama

El 15 de enero de 1970, 300 guardias somocistas rodearon la casa donde estaba una célula guerrillera del Frente Sandinista de Liberación Nacional, junto al Cementerio Oriental de Managua. Llevaron granadas, una tanqueta, un helicóptero... Y dispararon hasta destruir la casa. Fueron tres horas de intenso fuego. Miles de personas vieron aquel combate desigual.El párroco del barrio Larreynaga, padre Francisco Mejía (tío de los hermanos Mejía Godoy), fue al lugar y pidió a la guardia: "¡Respeten sus vidas!..." Por eso cayó preso y fue torturado. La guardia se llevó de la casa más libros que armas. También se llevaron la Biblia de Leonel Rugama. En la casa sólo había tres muchachos: Róger Núñez Dávila, 18 años, Mauricio Hernández Baldizón, 19 años; y Leonel Rugama Rugama, 20 años. Charneleados, heridos, desangrándose, cantaron el himno nacional. Y cuando la guardia les gritó: "¡Ríndanse!". Rugama rugió su último poema: "¡Qué se rinda tu madre! "Leonel quedó sereno y casi sonriente... Vivió feliz lo que había escrito: "La entrega de nuestra vida orientada a la liberación del pueblo representa nuestra muerte, pero con ella estamos dando vida".

COMO LOS SANTOS
Ahora quiero hablar con ustedes
o mejor dicho
ahora estoy hablando con ustedes.
Con vos
con vos tunco carretonero
con vos estoy hablando.
Con vos carbonero
carbonero encontilado
vos
vos que llevás ese cipote
enganchado
sobre el carretón
y lo llevás sosteniendo la lata
y todo encontilado.
Vos amarraste una vez

hace tiempo
un trapo
un trapo acabado de lavar
todo ajado
ajado y niste
y que lo amarraste en uno de los brazos del
carretón
para secarte el sudor
y la tierra
y el tilde
y todo revuelto
y el trapo
está mugroso
y hasta echa un olor agrio
que vos lo sentís de viaje
cuando te secás la cara
o el pescuezo.
A vos te hablo.
A vos que te suben el rango de la miseria
cada vez que te sale otra tira guindando del
pantalón
vos que sos marca mundial
en el récord de los ayunos
¡qué cuarenta días!
¡y qué cuarenta noches!
A vos que se te asoma
curioso el calzoncillo nacido
por todo lo roto del pantalón
y hay gente que sale a la puerta
y que se pone a reír
hasta que doblás la esquina
chapaleando tufo
y seguís empujando
y con las rodillas peladas
y con el pecho consumido
y desnudo.
Con vos estoy hablando
con vos mismo
sí, sí
a vos te digo.
Con vos también
aseado chofer particular
engrasado taxista
camionero polvoso
busero gordo
soldador borracho
zapatero remendón
judío errante afilador de cuchillos
de hachas
machetes y tijeras
con todos los vende sorbetes y raspados
y con todos los vendedores ambulantes.
Con vos también
cipote vende chicles
y con el otro
el que vende bolis congelados
y el que vende gelatinas
y también con el de la bolsa de confites de coco
y con el de la bolsa de leche burras
y con todos los lustradores vulgares
(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos
a los ciegos que piden limosna en las paradas
y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras
(y a los proletarios de la música)
y a los tullidos de toda clase
y a los tísicos del estadio
y a los mudos y sordos de nacimiento.
Pásenle la voz a los basucas
y díganles que vengan
llamen a los chivos sifilíticos
y a los rateros
y a los busca pleito en las cantinas
en los estancos y en los putales
tráiganse también
a toda la mancha de vagos
a todos los vagos de todos los barrios
que ahorita están jugando janbol
y si no desmoche
aunque se quede el que tenga mico doble
que se vengan todos los demás
y aunque estén esperando con dos embolones.
Que se vengan todos los que están bateando
y los que están sirviendo
que se deshagan las apuestas
y que vengan
y que bajen las pandillas de todos lados.
Saquen a todos los esqueletos
a todos los esqueletos que se mueran
en Los Cauces
en Miralagos
en el Valle Maldito
en Acahualinca
en La Fortaleza
en El Fanguito
en las Calles del Pecado
en La Zona
en La Perla
en la colonia Alta Vista
en la colonia López Mateos
en La Salinera
en Cabo Haitiano
en La Fossette
y que traigan a sus cipotes
a sus cipotes que "no nacen por hambre
y que tienen hambre de nacer
para morirse de hambre"
Que vengan todas las mujeres
la verdulera nalgona
y la vieja asmática del canasto
la negra vende vigorón
y la sombreruda vende baho
la vende chicha helada
y la vende cebada
la vende naranjada
y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón
las poncheras de la fiesta
y las vende gallo pinto y carne asada
las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas
las sirvientas
las picheles
las rufianas
con todo y sus zorras
y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla
y la chavalita
que está empezando a echar tetitas
y que vende pasteles
y todas las cipotas que venden guineos
naranjas
y mandarinas
y que por un peso dan una bolsa.
Que vengan también las carteristas
las cantineras
y las putas
y las putas viejas y tetonas
y las putas iniciadas
háblenle a los espiritistas
y a las medium

y a las endemoniadas
a las perseguidas por los duendes
y por los malos espíritus
a las hechiceras
y a las hechizadas
a las vende filtros
y a las compra filtros.
Ahora que están todos aquí
que están todos aquí reunidos
reunidos y oyéndome,
ahora quiero hablar con ustedes
o mejor dicho
ahora estoy hablando con ustedes
quiero empezar a hacerles una plática
y quiero que todos ustedes le platiquen
a todos los que no vinieron
y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,
y que les platiquen en las calles
en las casas
en los buses
en los cines
en los parques
en las iglesias
en los billares
en los patios montosos
en los barrios sin luz
y a orilla de los cercos que se están cayendo
y a orilla de los ríos
sentados en las cunetas
arrimados en las mochetas de las puertas
y asomados por las ventanas
y en fin
en todas partes
y que platiquen en voz baja
cuando no estén solos
o mejor dicho cuando está un rico cerca
o cuando está un guardia de un rico cerca.
Yo les quería platicar
que ahora vivo en las catacumbas
y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata
cuando platiquen esto
platíquenlo duro
cuando no esté uno de los que siembra el hambre
o un oreja de los que siembra el hambre
o un guardia de los que siembra el hambre.
Cállense todos
y síganme oyendo
en las catacumbas
ya en la tarde cuando hay poco trabajo
pinto en las paredes
en las paredes de las catacumbas
las imágenes de los santos
de los santos que han muerto matando el hambre
y en la mañana imito a los santos.
Ahora quiero hablarles de los santos.




http://museocheguevaraargentina.blogspot.com/2010/02/leonel-rugama-que-se-rinda-tu-madre.html

Teoria o pràctica

Durant els tres anys de carrera hem sentit milers de vegades que no existeix cap grup homogeni, sinó que, per molt que tots els alumnes tinguin la mateixa edat, sempre hi haurà diferents ritmes d'aprenentatge. Segons el què ens han ensenyat, la millor solució davant d'aquesta situació és programar de tal manera que les activitats siguin prou flexibles com perquè es puguin adaptar als diferents nivells, per tal que tots els alumnes facin el mateix, evitant que cap d'ells quedi aïllat fent una altra tasca totalment diferent a la dels seus companys.

A Nicaragua, però, aquest principi bàsic per a poder assolir la plena inclusió de tots els infants queda bastant de banda. No obstant, és totalment comprensible. Com es pot aconseguir que en un grup de primer de Primària els alumnes de 6 anys facin el mateix que els què en tenen 10? Els grans, tot i que mai han acabat el curs, han començat primer 4 o 5 vegades i pràcticament saben llegir i escriure, mentre els altres, amb prous feines reconeixen les vocals. També saben contar, sumar i restar, mentre els petits ni tan sols saben fer el traç de l'1, el 2 o el 3.

Per tant, com es pot adaptar la feina que fan la majoria al nivell dels que hauríen d'estar 3 o 4 nivells per sobre? No es pot i, encara menys, en una classe on hi ha més de 40 alumnes i on els que vénen avui no vénen demà. A més, la mestra ha de lluitar per mantenir un mínim ordre, una mínima disciplina que moltes vegades és impossible d'apreciar. Davant aquesta situació, la professora opta per la solució més fàcil: fer la classe per la majoria i ignorar als què no la poden seguir, ja sigui perquè el nivell és superior al seu ritme d'aprenenatge o perquè ja el van superar fa temps.

Observant aquest panorama és molt fàcil recordar els discursos de la universitat i caure en l'error de començar a criticar sense cap mena de pietat. Ara bé, jo tampoc sabria com fer-ho. Desde fora sembla molt fàcil però en un context com aquest i amb una formació docent tan escassa sembla impossible poder actuar segons els principis que ens van inculcar.

Ara, per exemple, jo me'n porto al grup dels grans i les classes les programo en funció de les seves necessitats. El problema és que, en dues setmanes, acabo les pràctiques i sé que després tornaran al seu grup, seuran a l'última fila i, avorrits de fer coses que fa anys van aprendre, tornaran a caure en la dinàmica de sempre: jugar i molestar per intentar entretenir-se fins el dia en què es cansin i decideixin no tornar a l'escola. Sé que el fet d'endur-me aquests alumnes fora de l'aula va totalment en contra del discurs universitari, però arribat aquest punt m'és igual. Realment, em procupa molt més intentar motivar a aquests infants i que aprenguin el màxim possible durant el temps que ens queda.

No sé si durant l'escriptura d'aquesta reflexió m'he perdut pel camí, però el que vull dir és que estant aquí he sentit moltes contradiccions: d'una banda, pensant en el què ens van ensenyar durant la carrera, no trobo gens bé la manera d'actuar de la mestra amb la que estic però, de l'altra, jo sóc la primera que tampoc sap com es pot fer.

Així, tot això m'ha ajudat a comprendre que és molt més fàcil criticar que no pas saber com actuar.

Plats típics

Després de més de 7 mesos a Nicaragua hem tingut el temps suficient per conèixer moltes de les meravelles del país. I entre aquestes es troba la gastronomia. Per això, a continuació us presentem alguns dels plats típics que més ens agraden.

Gallo pinto

Enchiladas dobladas

Guacamole

Nacatamal

Papas rellenas 

Pinol (es barreja amb llet i es beu)

Pupusas

Tajadas de maduro

Tortillas

Indio viejo

Tacos