Fi

"Mama, vull marxar a Nicaragua". Aquesta és la frase amb la que els meus pares van saber que volia veure món, que volia explorar altres maneres de fer, d'educar, de créixer....de viure.

El temps s'acaba i en menys de dos mesos tornaré a estar a casa.  I què els hi diré als meus pares quan torni? Doncs els explicaré que Nicaragua és molt més que les pràctiques, que Nicaragua és créixer, és deixar de banda moltes idees i reflexionar una i altra vegada sobre coses que mai t'havies plantejat. És sentir contradiccions internes entre el que sempre havies pensat saber i un munt de preguntes que ara no tenen una resposta clara. És canviar el teu punt de vista, és madurar a un ritme mai esperat.

També els diré que és aprendre a treballar en condicions inimaginables. És aprendre a adaptar-se a tot tipus de situacions i a agafar una gran agilitat a l'hora de solucionar problemes desconeguts, ja sigui en l'àmbit professional o en el personal. És aprendre a perdre la por, a no espantar-se fàcilment. És fer-se forta sense saber ben bé com ho has aconseguit.

Afegiré que és reforçar amistats. Amistats que van començar fa 4 anys quan vam arribar a la universitat i que després de tot el que hem viscut han quedat unides per una xarxa de records, experiències i sentiments que ningú podrà trencar. Amistats que duraran per sempre i que cada vegada que es trobin no podran evitar recordar el llarg camí que juntes van recórrer.

Tampoc m'oblidaré de remarcar que Nicaragua també és conèixer gent meravellosa. Gent que en 10 mesos ha aconseguit entrar al teu cor a una velocitat sorprenent. Gent que ja no vols perdre i que vols mantenir al teu costat per sempre més.

I arribarà un punt en què deixaré de parlar perquè mai podria expressar amb paraules tot el que és Nicaragua, però abans cridaré que no és una experiència més. És l'experiència que ha canviat la meva vida. És l'experiència que ha modelat la meva persona. És l'experiència que ha deixat enrere la meva juvenil innociència i m'ha convertit en la dona que sóc avui.

Una oportunitat, milers d'aprenentatges

La vida, a vegades, pot fer-te aprendre coses que ni t'hauries imaginat. Viure noves experiències, conèixer nous ambients i gent amb ideologies diverses, trobar-te en situacions difícils de les que has d'aprendre a espavilar-te... Tot això ho hem viscut i ho estem vivint a la curta edat de 21 anys, i dono gràcies per aquesta gran oportunitat que ens han brindat i que havia estat rondant els nostres caps desde primer de carrera.

Aquelles tres noies amb il·lusió, amb certa por, amb inquietuds i amb la incertesa d'algú que aterra en un país desconegut sense saber ben bé què s'espera de la seva persona, en part, han deparegut. La nostra essència continua sent la mateixa, seguim amb il·lusió i, a voltes, amb por... però aquell territori desconegut en què vam aterrar i ens endisàvem poc a poc, aquella feina que no sabíem ben bé com desenvolupar-la, ha passat a ser una part important de les nostres vides.

Encara dubtem de moltes coses, però això no ens preocupa ara. Enfocàvem les barreres de manera equivocada, i ara sabem que no ens podem ofuscar en trobar una solució per un problema, sinó veure per què un cas determinat s'ha convertit en un entrebanc. Actuar com un malabarista jugant amb una pila de recursos, d'idees... El problema més gran es pot solucionar de la manera més senzilla. Aquelles tres noies "de una juvenil inocencia" seguim éssent joves, però potser no som tan innocents.

Les famílies de la vora del riu

El clima tropical, i en conseqüència el de Nicaragua, es caracteritza per tenir únicament dues estacions: la seca i la plujosa. Així, durant l'època de pluges, casi diàriament plou en una hora o altre, i són molts els dies que aquestes pluges es converteixen en purs aiguats, que omplen els carrers mal anivellats de bassals i fan molt difícil la circulació. L'aigua afecta també a les collites,  causa petits (o no tan petits) desprendiments a les muntanyes, deixa intransitables alguns camins sense asfaltar, aïlla comunitats senceres, es cola per les cases mal acabades... Però a banda de tot això, el problema més gran que solen causar aquestes tempestes és el sobtat creixement dels rius. El seu nivell arriba a pujar metres i metres, i la força i ferocitat que prèn arrossega tot el que troba al seu pas. 

Tenint en compte aquest problema, que és habitual si contemplem el clima de la zona, sorprèn el poc que s'actua en conseqüència. Estelí és una de tantes ciutats nicaragüenques que compta amb un riu que la travessa pel bell mig. Només cal fer un passeig al llarg d'aquest per adonar-te que hi ha un munt de cases, o més aviat chaboles, construides a ben pocs metres de l'aigua. Cases de barris com la Comuna, Panamá Soberana, el 29 de Octubre, el Rosario,  el Calvario, o l'Orlando Ochoa (on vivim nosaltres)... han de ser desallotjades, fent una mitja, 2 o 3 cops l'any en les riuades més fortes. 

Per què, sabent el risc que corren, la gent que habita aquestes fràgils casetes a la vora del riu no busca un altre lloc per viure? Per què semblen entestats en arriscar les seves vides i possessions, a viure sota la pressió i la por d'un perill com aquest?

El fet és que a part de quatres plaques de zinc mal aguantades, aquestes famílies no tenen res. Construir en un altre lloc, per lluny que sigui, és prohibit, ja que tots els terrenys del voltant de la ciutat són privats. Així, suposo que davant del dilema de tenir una casa que saps que s'inundarà qualsevol nit, o  de no tenir un lloc on viure, cap sostre per resguardar-se; s'entén l'elecció de quedar-se i resignar-se al risc i a la intranquilitat amb la que accepten conviure. 

Actualment, cal dir que el govern del FSLN  té previst un pla per donar cases senzilles a la gent que viu a les zones més perilloses, conjuntament amb la planificació de constuir murs, parcs, o quelcom per evitar de nou la repoblació del lloc (cosa que ja ha passat en alguna altra ocasió). D'aquest pla, però, tothom n'ha sentit a parlar però ningú sap quan es farà, cosa que indica que va per llarg. 

A Estelí han començat també, per part d'organitzacions i ONG independents, varis projectes per treballar amb els barris fronterers amb el riu, i sobretot per conscienciar a adults i nens del perill que comporta, i com actuar en cas d'emergència. Xerrades amb pares, capacitacions per mestres, titelles, jocs, tallers amb els infants... són algunes de les coses que s'estan duent a terme. Altre cop, el govern no actua, i el país s'ha de valdre d'organitzacions amb voluntariat i recursos extrangers per treballar els problemes. 

Aquesta setmana comença altre cop l'època de pluges. Aquest any ha arribat d'hora,  i els cels amb núvols blancs i sol resplandent han cedit ja el lloc a les pluges diàries, a la combinació de la llum amb els grisos i negres carregats que cobreixen la ciutat. Ja m'agrada veure ploure un altre cop, veure com els camps i les muntayes es tenyeixen de verd, i els frondosos núvols prenen tons més foscos, però em pregunto que portarà aquest any l'hivern, quanta gent haurà de ser desallotjada, quants seran els que ho perdran tot altre cop, què s'endurà el riu aquest cop. Penso en les chaboles de la vora del riu i, com tantes vegades aquí, sento que entenc la necessitat de creure en Déu. 

Negación, ira, negociación, depresión y aceptación

Empieza la cuenta atrás. No sabría definir el momento exacto en el cual empezamos a pensar en que teníamos que volver, pero desde ese preciso instante nos rondan por la mente todo tipo de sentimientos y sensaciones contradictorias, fruto del amor que sentimos hacia nuestra tierra, mezclado inevitablemente con la nueva devoción que experimentamos con nuestro segundo hogar, aquí, en Nicaragua.

Nos restan unos dos meses para seguir disfrutando de la gente, de su amabilidad y hospitalidad, de las costumbres, la cultura y la vida nicaragüense, y siento ya, aún sin haber partido, nostalgia por lo que dejaremos atrás. Aún así, sé que todo lo vivido y todo lo aprendido no va a desaparecer, seguirá en nuestras vidas: en nuestra mente y en nuestros corazones.


Es cierto que nos hacen falta nuestros familiares y amigos, nuestro anterior ambiente, aunque mi corazón me dice que aquí también hemos construido grandes amistades, encontrando en ellas el apoyo de un hermano o hermana, de un padre o una madre.

Así que, por mucho que nos duela, cuando regresemos a Cataluña, también extrañaremos a los amigos y familiares que dejamos en esta bella tierra, con la esperanza de, algún día, volvernos a encontrar.

Leonel Rugama

El 15 de enero de 1970, 300 guardias somocistas rodearon la casa donde estaba una célula guerrillera del Frente Sandinista de Liberación Nacional, junto al Cementerio Oriental de Managua. Llevaron granadas, una tanqueta, un helicóptero... Y dispararon hasta destruir la casa. Fueron tres horas de intenso fuego. Miles de personas vieron aquel combate desigual.El párroco del barrio Larreynaga, padre Francisco Mejía (tío de los hermanos Mejía Godoy), fue al lugar y pidió a la guardia: "¡Respeten sus vidas!..." Por eso cayó preso y fue torturado. La guardia se llevó de la casa más libros que armas. También se llevaron la Biblia de Leonel Rugama. En la casa sólo había tres muchachos: Róger Núñez Dávila, 18 años, Mauricio Hernández Baldizón, 19 años; y Leonel Rugama Rugama, 20 años. Charneleados, heridos, desangrándose, cantaron el himno nacional. Y cuando la guardia les gritó: "¡Ríndanse!". Rugama rugió su último poema: "¡Qué se rinda tu madre! "Leonel quedó sereno y casi sonriente... Vivió feliz lo que había escrito: "La entrega de nuestra vida orientada a la liberación del pueblo representa nuestra muerte, pero con ella estamos dando vida".

COMO LOS SANTOS
Ahora quiero hablar con ustedes
o mejor dicho
ahora estoy hablando con ustedes.
Con vos
con vos tunco carretonero
con vos estoy hablando.
Con vos carbonero
carbonero encontilado
vos
vos que llevás ese cipote
enganchado
sobre el carretón
y lo llevás sosteniendo la lata
y todo encontilado.
Vos amarraste una vez

hace tiempo
un trapo
un trapo acabado de lavar
todo ajado
ajado y niste
y que lo amarraste en uno de los brazos del
carretón
para secarte el sudor
y la tierra
y el tilde
y todo revuelto
y el trapo
está mugroso
y hasta echa un olor agrio
que vos lo sentís de viaje
cuando te secás la cara
o el pescuezo.
A vos te hablo.
A vos que te suben el rango de la miseria
cada vez que te sale otra tira guindando del
pantalón
vos que sos marca mundial
en el récord de los ayunos
¡qué cuarenta días!
¡y qué cuarenta noches!
A vos que se te asoma
curioso el calzoncillo nacido
por todo lo roto del pantalón
y hay gente que sale a la puerta
y que se pone a reír
hasta que doblás la esquina
chapaleando tufo
y seguís empujando
y con las rodillas peladas
y con el pecho consumido
y desnudo.
Con vos estoy hablando
con vos mismo
sí, sí
a vos te digo.
Con vos también
aseado chofer particular
engrasado taxista
camionero polvoso
busero gordo
soldador borracho
zapatero remendón
judío errante afilador de cuchillos
de hachas
machetes y tijeras
con todos los vende sorbetes y raspados
y con todos los vendedores ambulantes.
Con vos también
cipote vende chicles
y con el otro
el que vende bolis congelados
y el que vende gelatinas
y también con el de la bolsa de confites de coco
y con el de la bolsa de leche burras
y con todos los lustradores vulgares
(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos
a los ciegos que piden limosna en las paradas
y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras
(y a los proletarios de la música)
y a los tullidos de toda clase
y a los tísicos del estadio
y a los mudos y sordos de nacimiento.
Pásenle la voz a los basucas
y díganles que vengan
llamen a los chivos sifilíticos
y a los rateros
y a los busca pleito en las cantinas
en los estancos y en los putales
tráiganse también
a toda la mancha de vagos
a todos los vagos de todos los barrios
que ahorita están jugando janbol
y si no desmoche
aunque se quede el que tenga mico doble
que se vengan todos los demás
y aunque estén esperando con dos embolones.
Que se vengan todos los que están bateando
y los que están sirviendo
que se deshagan las apuestas
y que vengan
y que bajen las pandillas de todos lados.
Saquen a todos los esqueletos
a todos los esqueletos que se mueran
en Los Cauces
en Miralagos
en el Valle Maldito
en Acahualinca
en La Fortaleza
en El Fanguito
en las Calles del Pecado
en La Zona
en La Perla
en la colonia Alta Vista
en la colonia López Mateos
en La Salinera
en Cabo Haitiano
en La Fossette
y que traigan a sus cipotes
a sus cipotes que "no nacen por hambre
y que tienen hambre de nacer
para morirse de hambre"
Que vengan todas las mujeres
la verdulera nalgona
y la vieja asmática del canasto
la negra vende vigorón
y la sombreruda vende baho
la vende chicha helada
y la vende cebada
la vende naranjada
y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón
las poncheras de la fiesta
y las vende gallo pinto y carne asada
las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas
las sirvientas
las picheles
las rufianas
con todo y sus zorras
y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla
y la chavalita
que está empezando a echar tetitas
y que vende pasteles
y todas las cipotas que venden guineos
naranjas
y mandarinas
y que por un peso dan una bolsa.
Que vengan también las carteristas
las cantineras
y las putas
y las putas viejas y tetonas
y las putas iniciadas
háblenle a los espiritistas
y a las medium

y a las endemoniadas
a las perseguidas por los duendes
y por los malos espíritus
a las hechiceras
y a las hechizadas
a las vende filtros
y a las compra filtros.
Ahora que están todos aquí
que están todos aquí reunidos
reunidos y oyéndome,
ahora quiero hablar con ustedes
o mejor dicho
ahora estoy hablando con ustedes
quiero empezar a hacerles una plática
y quiero que todos ustedes le platiquen
a todos los que no vinieron
y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,
y que les platiquen en las calles
en las casas
en los buses
en los cines
en los parques
en las iglesias
en los billares
en los patios montosos
en los barrios sin luz
y a orilla de los cercos que se están cayendo
y a orilla de los ríos
sentados en las cunetas
arrimados en las mochetas de las puertas
y asomados por las ventanas
y en fin
en todas partes
y que platiquen en voz baja
cuando no estén solos
o mejor dicho cuando está un rico cerca
o cuando está un guardia de un rico cerca.
Yo les quería platicar
que ahora vivo en las catacumbas
y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata
cuando platiquen esto
platíquenlo duro
cuando no esté uno de los que siembra el hambre
o un oreja de los que siembra el hambre
o un guardia de los que siembra el hambre.
Cállense todos
y síganme oyendo
en las catacumbas
ya en la tarde cuando hay poco trabajo
pinto en las paredes
en las paredes de las catacumbas
las imágenes de los santos
de los santos que han muerto matando el hambre
y en la mañana imito a los santos.
Ahora quiero hablarles de los santos.




http://museocheguevaraargentina.blogspot.com/2010/02/leonel-rugama-que-se-rinda-tu-madre.html

Teoria o pràctica

Durant els tres anys de carrera hem sentit milers de vegades que no existeix cap grup homogeni, sinó que, per molt que tots els alumnes tinguin la mateixa edat, sempre hi haurà diferents ritmes d'aprenentatge. Segons el què ens han ensenyat, la millor solució davant d'aquesta situació és programar de tal manera que les activitats siguin prou flexibles com perquè es puguin adaptar als diferents nivells, per tal que tots els alumnes facin el mateix, evitant que cap d'ells quedi aïllat fent una altra tasca totalment diferent a la dels seus companys.

A Nicaragua, però, aquest principi bàsic per a poder assolir la plena inclusió de tots els infants queda bastant de banda. No obstant, és totalment comprensible. Com es pot aconseguir que en un grup de primer de Primària els alumnes de 6 anys facin el mateix que els què en tenen 10? Els grans, tot i que mai han acabat el curs, han començat primer 4 o 5 vegades i pràcticament saben llegir i escriure, mentre els altres, amb prous feines reconeixen les vocals. També saben contar, sumar i restar, mentre els petits ni tan sols saben fer el traç de l'1, el 2 o el 3.

Per tant, com es pot adaptar la feina que fan la majoria al nivell dels que hauríen d'estar 3 o 4 nivells per sobre? No es pot i, encara menys, en una classe on hi ha més de 40 alumnes i on els que vénen avui no vénen demà. A més, la mestra ha de lluitar per mantenir un mínim ordre, una mínima disciplina que moltes vegades és impossible d'apreciar. Davant aquesta situació, la professora opta per la solució més fàcil: fer la classe per la majoria i ignorar als què no la poden seguir, ja sigui perquè el nivell és superior al seu ritme d'aprenenatge o perquè ja el van superar fa temps.

Observant aquest panorama és molt fàcil recordar els discursos de la universitat i caure en l'error de començar a criticar sense cap mena de pietat. Ara bé, jo tampoc sabria com fer-ho. Desde fora sembla molt fàcil però en un context com aquest i amb una formació docent tan escassa sembla impossible poder actuar segons els principis que ens van inculcar.

Ara, per exemple, jo me'n porto al grup dels grans i les classes les programo en funció de les seves necessitats. El problema és que, en dues setmanes, acabo les pràctiques i sé que després tornaran al seu grup, seuran a l'última fila i, avorrits de fer coses que fa anys van aprendre, tornaran a caure en la dinàmica de sempre: jugar i molestar per intentar entretenir-se fins el dia en què es cansin i decideixin no tornar a l'escola. Sé que el fet d'endur-me aquests alumnes fora de l'aula va totalment en contra del discurs universitari, però arribat aquest punt m'és igual. Realment, em procupa molt més intentar motivar a aquests infants i que aprenguin el màxim possible durant el temps que ens queda.

No sé si durant l'escriptura d'aquesta reflexió m'he perdut pel camí, però el que vull dir és que estant aquí he sentit moltes contradiccions: d'una banda, pensant en el què ens van ensenyar durant la carrera, no trobo gens bé la manera d'actuar de la mestra amb la que estic però, de l'altra, jo sóc la primera que tampoc sap com es pot fer.

Així, tot això m'ha ajudat a comprendre que és molt més fàcil criticar que no pas saber com actuar.

Plats típics

Després de més de 7 mesos a Nicaragua hem tingut el temps suficient per conèixer moltes de les meravelles del país. I entre aquestes es troba la gastronomia. Per això, a continuació us presentem alguns dels plats típics que més ens agraden.

Gallo pinto

Enchiladas dobladas

Guacamole

Nacatamal

Papas rellenas 

Pinol (es barreja amb llet i es beu)

Pupusas

Tajadas de maduro

Tortillas

Indio viejo

Tacos

Carlos Mejía Godoy

Carlos Mejía Godoy és un dels compositors i intèrprets nicaragüencs més reconeguts a nivell nacional i internacional, i sobretot de la Nova cançó. Va nèixer el 1943 a la ciutat de Somoto, al departament de Madriz, al nord del país, en una família popular. 

Mejía Godoy destaca sobretot pel seu rellevant paper en la història de Nicaragua, gràcies a la seva activa participació durant la revolució i els primers anys de goven sandinista. La seva obra, de contingut altament social, ha estat molt significativa pel poble. El caracteritzen cants inspirats en les alegries, les penes i les humils esperances de la gent; el suport a les classes desafavorides,  les cançons senceres narrant històries que exemplifiquen la vida cotidiana i les més dures aventures de molts nicas. 

A causa de la seva colaboració amb el Frente Sandinista de Liberación Nacional durant la revolució, va haver d'exiliar-se a Espanya, on acabava de morir Franco, des d'on va continuar la lluita per la llibertat del seu país, donant a conèixer les seves cançons i crítiques al règim Somocista. Es diu fins i tot, que les seves cançons, que sonaven sovint a les emisores de ràdio clandestines durant la revolució, servien per enviar missatges en clau als guerrillers que es mantenien amagats a les muntanyes, i a la organització sandinista en general.

En arribar al govern el FSLN, Mejía Godoy va continuar al peu del canó fent de dinamitzador cultural, amb una aportació importantíssima que, juntament amb altres músics i intelectuals, van aconseguir un moviment cultural molt rellevant en la història del país.

"Yo no sé cuánto debe la Revolución a las canciones de Carlos Mejía Godoy, que lograron organizar un sentimiento colectivo del pueblo, extrayendo sus temas y sus acordes de lo más hondo de nuestras raíces y preparando ese sentimiento para la lucha."

Sergio Ramírez, dirigent durant la revolució i vicepresident del país entre 1986  1990.

A continuació, volem aprofitar per presentar algunes de les seves cançons (o fragments d'aquestes) que ens han agradat o marcat més personalment, i on es plasma el seu incansable desitg de donar suport i energies durant les èpoques més dures, o alegrar tants moments de la vida cotidiana amb el  seu humor i ironia característics.

NICARGUA NICARAGUITA

Ay Nicaragua, Nicaraguita,

la flor más linda de mi querer,

abonada con la bendita,

Nicaraguita, sangre de Diriangén.

Ay Nicaragua sos mas dulcita,

que la mielita de Tamagas,

pero ahora que ya sos libre,

Nicaraguita, yo te quiero mucho mas.

pero ahora que ya sos libre,

Nicaraguita, yo te quiero mucho mas.

-Cuando la canción sube un tono, simplemente hay que

subir un tono los acordes:

Ay Nicaragua, Nicaraguita,

la flor mas linda de mi querer,

abonada con la bendita,

Nicaraguita, sangre de Diriangén.

http://www.youtube.com/watch?v=yp7-nWslZe0

LA TUMBA DEL GUERRILLERO

La tumba del guerrillero

dónde, dónde, dónde está

su madre está preguntando

nadie le responderá

la tumba del guerrillero

dónde, dónde, dónde está

el pueblo está preguntando

algún día lo sabrá.

Guerrillero, vos surgis en ríos

montes y praderas

en el viento que mece el chinchorro

del hijo del Juan

en las manos humildes y toscas

de la vivandera

en la Milpa donde el campesino

busca y busca el pan.

Como dijo el poeta trapense

de Solentiname

no quisieron decirnos el sitio

donde te encontrás

y por eso tu tumba es todito

nuestro territorio

en cada palmo de mi Nicaragua

ahí vos estás.

La tumba del guerrillero...

Guerrillero, vos nacés de nuevo

en la carabina

en los bronquios de Pedro el minero

que en Siuna murió

en los ojos de los miserables que en Acahualinca

aún espera sedientos

la aurora de la rendición.

Como dijo el poeta trapense

de Solentiname

no quisieron decirnos el sitio

donde te encontrás

y por eso tu tumba es todito

nuestro territorio

en cada palmo de mi Nicaragua

ahí vos estás. 

http://www.youtube.com/watch?v=HZW8eaia9h4

LUISA AMANDA ESPINOZA

Como la ropa en las piedras

tu cuerpo quedó tendido

detrás de aquel lavandero

tu blusa de balas tejida.

A mayo se anticipó

en abril fue tu semilla,

dulce y pequeño dolor

sembrada para dar vida.

Luisa Amanda, mujer común,

pequeña, triste, sencilla,

tus manos huelen aún

a metralla y a cocina.

Luisa Amanda, por fin llamó

a tu puerta la mañana

y la patria hizo mayor

tu corazón de muchacha.

La cumiche de doña Antonia,

la muchacha veinteañera

cuidando nidos viviste

palomita mensajera.

De alero en alero fuiste

clandestina y pasajera,

en tus manos la esperanza

de campesinas y obreras.

Luisa Amanda, mujer común...

CARLOS FONSECA

Un ruido de pájaros predijo tu muerte

y tu sangre dulce floreció en los malinches,

lloró la montaña y el Pájaro León,

y el lucero en la aurora sembró

el sudor de tu frente

y creció en Zinica el amor,

nuestra liberación, capitán y timón,

tayacán de mi pueblo.

Y seguís disparando con tus ojos azules

emboscando al dolor sin temor a morir,

enseñando a matar, a leer y a escribir,

con el Danto y Pedrón, Benjamín Zeledón,

con Raudales y Claudia y Sandino,

y los miles de niños caídos

y los miles de muertos

que nunca murieron, como vos.

Te mataron cien veces

y cien veces temblaron los cobardes

al verte nuevo y multiplicado

en Bocay y Zinica, en Raití y Pancasán

en un niño aprendiendo a soñar

un maestro, un obrero, un volcán,

un puñado de luz,

un cuaderno, un arado, un fusil,

un ejército y pueblo empeñado en parir

una patria madura y feliz, un poder popular.

http://www.youtube.com/watch?v=ktJ7s3g996g

ASALTO AL PALACIO

22 de agosto del 78

en este corrido se los cuento yo

noticias llegadas desde Nicaragua

cuentan que en Managua la cosa empezó.

25 compás con los uniformes

de los genocidas de Tacho “El Chigüín”

entraron muy serios al mero Palacio

donde sesionaba el congreso feliz.

Ya los diputados y los senadores

estaban metidos en plena infanzón

manteniendo al filo de leyes funestas

un brutal sistema de ruin opresión.

El tremendo susto de los congresales

cuando la metralla furiosa bramó

ese mismo día la ciudadanía

por primera vez la verdad sesionó.

Algunos ingenuos no entendían mucho

pero se quitaron la duda ahí nomás

cuando un rojinegro pañuelo en el cuello

les hablaba claro de la identidad.

Ahí estaban todos temblando de miedo

Luis Payáis de Baile y Pancito Arenal,

todos preocupados rezando el rosario

porque son los cómplices del caporal.

Dicen que Somoza pegó un brinco padre

cuando le contaron todito el pastel

igualito a un león encerrado en su jaula

fumaba y fumaba sin saber que hacer.

47 horas es espera angustiosa,

25 compás listos a morir

si Tacho no acepta los puntos del Frente

los peces más gordos se truenan ahí.

Pasados dos días del operativo,

en este corrido se los cuento yo,

Somoza se daba contra las paredes

y contra su gusto el negocio aceptó.

De la celda oscura salieron los presos,

adelante de ellos camina Tomás,

con la decisión de seguir el proceso

siempre hacia adelante, sin ver para atrás.

Bájate del nido cantor zapatillo,

repite conmigo este hermoso cantar:

Que viva la patria de Augusto Sandino

que marcha seguro a la recta final.

LA HUELGA

Unámonos, unámonos, unámonos, unámonos,

juntemos brazos para dar el golpe

juntemos fuerzas para alzar la voz

seamos todos como un hormiguero

juntemos todos ponzoña y ponzoña

juntemos todos dolor con dolor

un granito de arena

otro grano de arena,

y otro y otro.

Una llama se enciende

otra llama responde

encendamos la noche

pongamos el llano en llamas

pongamos el llanto en llamas

pongamos la noche en llamas

y lo nuevo tiene que amanecer.

QUINCHO BARRILETE

De la marimba de chavalos de la Tirsa

este tal Quincho se las gana a los demás

con sus diez años no cumplidos todavía

es hombre serio, como pocos en su edad.

Mientras su mama se penquea en la rebusca

Quincho se faja como todo un tayacán

mañana y tarde vende bolis en los buses

para que puedan sus hermanos estudiar.

Que viva Quincho, Quincho Barrilete,

héroe infantil de mi ciudad,

que vivan todos los chavalos de mi tierra,

ejemplo vivo de pobreza y dignidad.

Que viva Quincho, Quincho Barrilete

su nombre, no se olvidará,

porque en las calles, plazas, parques y barriadas

el pueblo lo repetirá.

Joaquín Carmelo viene a ser solo un membrete

que le pusieron en la pila bautismal,

pero su nombre de combate es Barrilete

le cae al pelo, con su personalidad.

Allá en el Open, vive desde el terremoto,

a hacer lechuzas este Quincho es un campeón,

por un chelín, te hace un cometa prodigioso

para ponerle un telegrama al colochón.

El tiempo sigue, incontenible, su camino

y el chavalito que vivió en el Open tres

no volvera a ponerse más pantalon chingo

ni la gorrita con la visera al revés.

Un dia va a enrrollar la cuerda del cometa

y muy feliz mirando al sol se marchará

enfrentará las realidades de su pueblo

y con los pobres de su patria luchará.

Vendra la guerra,amor,y en el combate

No habra tregua ni freno para el canto

sino poesía haciendo incontenible

del cañon de fusiles libertarios...

http://www.youtube.com/watch?v=a4OCNrZsRX8

NO PASARÁN

Vendra la guerra,amor,y en el combate

nos fundiremos en las barricadas

deteniendo las ordas criminales

apunta de corazón fuego y metralla

cavando sudorosos el futuro

en las faldas de la paz

Aqui están los cachorros de Sandino!!!

No pasaran

los venceremos,amor no pasaran

si manaña que irrumpa el nuevo día

con su fiesta de pajaros y niños

aunque no estemos juntos,(ese rugido)te lo juro,

No,no pasaran

Vendra la guerra,amor

yo me envolvere en su sombra invensible

como un fiero leon protegere esta tierra,

mis cachorros,

nadie, nadie detendra esta victoria

armada de futuro, hasta los dientes

que truene hasta la frontera

luchamos para vencer

No pasaran...

http://www.youtube.com/watch?v=Z7ZwAXmxuAk&feature=related

HIMNO DE LA UNIDAD SANDINISTA

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

Combatientes del Frente Sandinista

adelante que es nuestro el porvenir

rojinegra bandera nos cobija

¡Patria libre vencer o morir!

Los hijos de Sandino

ni se venden ni se rinden

luchamos contra el yankee

enemigo de la humanidad.

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

Hoy el amanecer dejó de ser una tentación

mañana algún día sugirá un nuevo sol

que habrá de iluminar toda la tierra

que nos legaron los mártires y héroes

con caudalosos ríos de leche y miel.

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

Combatientes del Frente Sandinista

adelante que es nuestro el porvenir

rojinegra bandera nos cobija

¡Patria libre vencer o morir!

Los hijos de Sandino

ni se venden ni se rinden

luchamos contra el yankee

enemigo de la humanidad.

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

Hoy el amanecer dejó de ser una tentación

mañana algún día sugirá un nuevo sol

que habrá de iluminar toda la tierra

que nos legaron los mártires y héroes

con caudalosos ríos de leche y miel.

Adelante marchemos compañeros

avancemos a la revolución

nuestro pueblo es el dueño de su historia

arquitecto de su liberación.

http://www.youtube.com/watch?v=ptZI0zfVk1s

HIMNO DE LA CRUZADA NACIONAL DE ALFABETIZACION

En el programa del FSLN, es donava molta importància a fer arribar l'educació a tothom, i erradicar l'analfabetisme a tots els punts del país. Així, durant els inicis de govern sandinista després de la revolució, es va dur a terme el que es va anomenar Cruzada Nacional de Alfabetización. Aquesta acció va consistir el la movilització de milers de treballadors i voluntaris de tot el país, que es van repertir pel territòri per ensenyar a llegir i escriure a tots els sectors de població. L'índex d'alfabetització va passar en poc temps de ser superior al 50% (un dels més grans a l'Amèrica Llatina) al escàs 13%. La CNA va rebre el reconeixement de la Unesco al 1981, entre altres.

Per l'ocasió es va crear un himne, que va ajudar a donar força i propaganda a l'acció. Alhora, aquest himne es va convertir en un símbol de la importància de l'educació i l'alfabetització, i encara avui es canta a les escoles en ocasions importants i festivitats. 

Més informació sobre la Cruzada Nacional de Alfabetización a : 

http://es.wikipedia.org/wiki/Cruzada_Nacional_de_Alfabetizaci%C3%B3n

Avancemos, brigadistas, 

guerrilleros de la Alfabetización, 

tu machete es la cartilla 

para liquidar de un tajo la 

ignorancia y el error... 

Avancemos, brigadistas, 

muchos siglos de incultura caerán, 

levantemos barricadas de cuadernos y pizarras,

vamos a la insurrección cultural... 

¡PUÑO EN ALTO! ¡LIBRO ABIERTO! 

Todo el pueblo a la Cruzada Nacional. 

Ganaremos el destino de ser hijos de Sandino 

convirtiendo la oscurana en claridad. 

Avancemos, brigadistas,

guerrilleros de la alfabetización,

tu machete es la cartillapara 

aniquilar de un tajola ignorancia y el error. 

Avancemos brigadistas,

muchos siglos de incultura caerán,

levantemos barricadas de cuadernos y pizarras

vamos a la insurrección cultural.

http://www.youtube.com/watch?v=ZMY-GWXkc2A

Més cançons amb lletra de Carlos Mejía Godoy a :

http://www.musica.com/letras.asp?letras=19646

Les dones a Nicaragua

Habitual. Aquesta és la paraula per definir el consum d'alcohol entre la juventut nicaragüenca, i més entre els homes. Ells surten, beuen i s'emborratxen, sobretot els caps de setmana.I les dones? Què passa amb la juventut femenina? 

Aquí solen sortir de festa les noies amb pares, novios i marits amb la mentalitat més oberta. Moltes noies aquí, amb els nostres vint-i-un anys, han de demanar permís als mascles al seu càrrec per poder anar de festa o, en els casos més extrems, per poder sortir al carrer. Aquest és l'exemple d'una dona del barri Villa Esperanza que no pot sortir al carrer ni per anar a comprar perquè el seu marit la cela i no la deixa  sortir sola.

A Catalunya seria impensable el cas de les joves que demanen permís per sortir de festa a partir de certes edats o els casos en què els pares i mares d'aquestes noies els hi prohibeixen que estiguin amb un altre noi.

Relacionat amb això també trobem les denúncies a nois majors d'edat que mantenen relacions amb noies menors de divuit anys. Aquestes denúncies sobretot les posen les mares o àvies de les noies mateixes per tal de tallar amb la relació, i moltes vegades acaben amb el noi a la presó i la noia plorant a casa. Aquest tipus de situacions però, són inexistents en el cas en què només el noi sigui menor d'edat.

Una altra situació en què les dones a Nicaragua es troben menyspreades és quan treballen (si és que els marits els hi donen permís). La dona treballadora, amb un marit que treballant o sense feina, ha de fer a més a més totes les feines de casa, no és una dona respectada ni pel marit ni per ella mateixa, i encara menys si per un cop al mes que el marit escombra o li fa el dinar ella se sent la dona més afortunada del món.

També sobta, sota la nostra perspectiva, que la dona treballadora hagi de donar explicacions sobre les despeses dels diners que elles mateixes guanyen. Han de donar constània als marits sobre com i en què gasten els diners que no posen en comú per les despeses de la casa.

A més, quan tenen fills, la dona és la que, per norma general, els ha de mantenir, i si el pare aporta per la manutenció dels seus fills, encara sembla que se li hagi de donar les gràcies.

Així, les dones a Nicaragua tenen un llarg camí per recórrer per tal d'arribar al nivell de Catalunya pel que fa al masclisme, però encara tenen un camí més llarg per arribar a la plena igualtat de gènere.