martes, 20 de diciembre de 2011

La festa de la Promoció

El curs ha acabat i els nostres petits alumnes no tornaran més al pre-escolar, ja que el proper any començaran primer de Primària. Per nosaltres només és un canvi d’etapa però pels nicaragüencs és molt més que això. És un gran esdeveniment i, per aquest motiu, fan la celebració més important de tot el curs: la festa de la Promoció.
La celebració, però, no és pas barata. Les fotos costen, de mitjana, 200 pesos i cal afegir-hi el cost del menjar, la pinyata i tot el que en deriva. La qüestió, és que la majoria dels alumnes provenen de famílies amb moltes dificultats econòmiques, que ni tan sols poden pagar els 10 pesos mensuals que se’ls demanen, i alguns d’ells, no tenen ni un llapis per poder escriure. Però tot i així, sembla impensable plantejar-se que aquesta festa és un luxe i que aquests diners es podrien destinar a altres assumptes molt més importants.
A més, aquesta rellevància que es dóna a la Promoció no només és cosa dels pares, sembla que les mestres pensen el mateix. No seria més aconsellable fer una festa més senzilla i destinar aquests diners a millorar les condicions de l’aula o a comprar un mínim de material? I no seria més lògic destinar les poques ajudes externes que reben a qüestions com les anomenades i no pas a la gran festa?

Segurament és un fet cultural que des del nostre punt de vista no podem acabar d’entendre, però realment és sorprenent que, tenint en compte el baix nivell econòmic de la població, estiguin disposats a gastar-se un dineral en quatre fotos i un diploma.

sábado, 26 de noviembre de 2011

Eleccions a Nicaragua


Aquí, a la terra del Pinol, sembla que la decisió en política i en les eleccions passi només per dues opcions: o ets del FSLN o ets liberal. A més, com a conseqüència d’una guerra encara massa recent, aquests dos camins són un motiu molt important de conflicte dins el país.
L’odi de tants sandinistes cap als liberals i vicebersa, i el convenciment absolut de les dues parts respecte la seva opinió, fa francament difícil una convivència cordial i saludable on les dues bandes puguin elegir i expressar-se lliurement.
Dins d’aquest ambient de discrepàncies, cal sumar-hi tot el que el govern actual porta anys fent per guanyar terreny. Deixant de banda si el FSLN i el seu president (Daniel Ortega) ha estat un bon partit per Nicaragua durant aquest temps, són molts els aspectes que aquest ha modificat per intentar fer la seva estada més llarga; aspectes que van des de pintar els Ajuntaments, faroles i parets amb els colors i anuncis del partit, a no deixar ocupar una gran varietat de càrrecs públics a població no adscrita, o a la modificació de la Constitució perquè Daniel es pugui tornar a presentar com a president.
En aquest context, viure les eleccions del passat diumenge 6 de Novembre va ser tota una experiència.
Les previsions de problemes de tot tipus no van faltar en cap moment. En els dies previs a les eleccions, vam rebre recomanacions que ens van sobtar bastant, com ara no sortir de la ciutat el diumenge, o treure una quantitat suficient de diners del banc “pel que pogués passar”. A més, a partir del divendres 4 es va prohibir la venda de begudes alchòliques a tot el país, prohibició que va durar fins dilluns.
El diumenge a les 6 de la tarda es tancaven les escoles electorals, i cap a les 8, 9 ja se sabia que havia guanyat el FSLN amb una gran diferència (va concloure amb el 62’46% de vots pel FSLN, seguit pel PLI amb un 31%). A aquesta hora i a la ciutat d’Estelí (popularment coneguda com a focus sandinista), el Parc Central s’anava omplint de gent que sortia al carrer eufòrica per celebrar la victòria. Persones de totes les edats, entre els quals molts joves que segurament votaven per primera vegada, fenien una festa pròpia dels finals de lliga de futbol al nostre país. Mentrestant, un grup reduït de liberals es reunien dos carrers més avall, separats de la multitud per un seguit de policies armats.
Els dies següents es va sentir dir de tot sobre aquestes eleccions. D’una banda sandinistes convençuts que els resultats eren previsibles, que el Frente havia de guanyar i que les eleccions havien estat ben transparents; de l’altre, liberals afirmant que “havian sido las elecciones más corruptas de toda la historia de Nicaragua, incluso superando a las del periodo de Somoza”. En problema és que aquí tot sembla resumir-se a blanc o negre, i trobar fonts d’informació més o menys objectives o fiables resulta casi impossible. El que hem pogut comprovar, per això, és que l’entrega de cédulas (document d’identitat que et permet votar quan compleixes els 16), va anar bastant lligat a les promeses de ser fidels al FSLN.
Així, tot i que les queixes sobre la poca transparència del 6N van disminuint, les eleccions van deixant de ser un dels temes de conversa habituals, i Daniel segueix com a president per, com a mínim, 4 anys més. 




http://www.cse.gob.ni/md5/res1dipparl.php (pàgina del Consejo Supremo Electoral)

viernes, 25 de noviembre de 2011

Vestits i balls tradicionals





ESTELÍ, son nica por Noel Pérez Urbina

Nicaragua tiene un rinconcito
que en el mapa se ve un terroncito
chiquitito como un maní.

Pedacito de suelo gracioso
que descuella dulce y primoroso
y con orgullo se llama Estelí.

Es el Norte de mayor cultura
azuladas montañas oscuras
redondean su suelo de liz.

Estelí pedacito de amor
paraíso dónde yo nací
hoy te canto con gran frenesí, mi lindo Estelí.

Estelí fresquecito y gentil
jamás pienso alejarme de ti
porque tu eres poesia y canción, mi lindo Estelí.

En su clima fresco y delicioso
se cultivan mujeres preciosas
como rosas de oriental jardín.

Es su rio caudal de corales
sus praderas son verde esmeralda
que agigantan su gracia sin fin.

Los que vienen de tierras extrañas
se erradican por todos los años
al contacto acogedor de aquí.

Estelí pedacito de amor
paraíso dónde yo nací
hoy te canto con gran frenesí, mi lindo Estelí.

Estelí fresquecito y gentil
jamás pienso alejarme de ti
porque tu eres poesia y canción, mi lindo Estelí. 


http://www.youtube.com/watch?v=oXbCopqdJqU

jueves, 24 de noviembre de 2011

Desmotivació que s'arrossega


Com a mestres hem de tenir molt clar que gran part de la desmotivació dels alumnes en treballs i activitats a l’escola ve quan els infants tenen problemes per realitzar-les; perquè no les entenen, perquè els hi resulta molt difícil, etc. Durant aquest temps d’estada a les escoles d’aquí, hem més que confirmat aquesta teoria.
Des del nostre punt de vista, el tema dels alumnes que s’han quedat massa enrere com per poder anar seguint la nova matèria que es treballa a classe, és un dels aspectes més preocupants. Veient la realitat del país actualment, però, sembla difícil evitar-ho.
Cal començar explicant que el més comú és que en una classe d’uns 39 alumnes, el més normal és que n’apareguin uns vint-i-cinc, vint-i-set; i tampoc és estrany el dia que són menys de vint. Alguns alumnes es poden passar setmanes sense aparèixer (les tres ens hem trobat amb el cas de conèixer més d’un alumne quan ja portàvem un mes fent classes), i la resta simplement hi ha dies que es presenten i dies que no. Així, la introducció de temes una mica més complexos que requereixin un seguiment al llarg de varies classes, resulta molt complicat. Sobta especialment, per exemple, trobar-se fent divisions i multiplicacions, quan en realitat pocs alumnes dominen els conceptes de suma i resta.
D’aquesta manera, tenint en compte l’elevat nombre d’alumnes que ja són especialment moguts i/o amb poc interès pel que es fa a dins l’aula (per una gran varietat de motius), només manca aquest endarreriment i falta de comprensió per arribar a un punt de desmotivació total.
No cal dir que aquest és un tema que ens preocupa, i ens frustra veure que no pots arribar a tots, i que l’ajuda que els hi pots donar amb el temps que tens resulta totalment insuficient. Tot i així, i dins el pessimisme que transmet aquesta reflexió, volem dedicar unes línies a remarcar la part més gratificant de tot plegat.
Aconseguir que un/a alumne/a que no sap multiplicar entengui el concepte i la mecànica de l’operació i sigui capaç de fer multiplicacions simples de dues xifres ell o ella sola (amb les taules al davant, això sí), es viu com un triomf enorme, i et produeix una satisfacció que et dóna l’energia que necessites. Segur que la frase “¿El lunes va a venir, verdad profe? Que acuerdese que tendrá que revisarme la tarea”, la recordaràs durant molt temps.

domingo, 13 de noviembre de 2011

Repetir curs

Repetir curs és un fet que, depèn com es plantegi, pot ser interpretat com un fracàs o com una nova oportunitat i, en funció de l’opció triada, l’alumne estarà més o menys motivat a l’hora d’encarar el curs següent.
Ara bé, com se li pot fer entendre a un infant que ha repetit 6 vegades primer de primària que cada nou any ha estat una nova oportunitat per aprendre’n més? De cap manera. I quina motivació pot tenir? Cap. I és normal. Aquest nen porta sis anys fent el mateix i veient com, mentre els seus companys marxen, ell es torna a quedar. Està avorrit i ha perdut tot l’interès que un dia va tenir. Però sembla que això ningú ho entén.
El problema, doncs, és que és jutjat com un mandrós i com un maleducat, de manera que, segons molts dels mestres que ha tingut, mereix repetir. Cap professor s’ha parat a pensar que han estat ells mateixos els que l’han destinat al fracàs escolar, ja que entre uns i altres li han fet creure que l’escola no és el seu lloc. I així ho expressa ell: Profe, yo no sé que hago aquí.
A més, què passa en l’aspecte de les relacions personals? És un altre element que indueix a la desmotivació, ja que aquest alumne no només està fart de llegir i escriure mama i papa, sinó que a més no té amb qui relacionar-se. Bé, té 30 companys però cap d’ells està, evidentment, al mateix nivell de maduresa que ell.
Així, què havia de dir jo el dia que m’ho van explicar? L’única cosa que em va passar pel cap és: doncs si després de repetir una vegada encara no sap llegir i escriure, ja n’aprendrà el curs següent. Però no. Vaig deixar passar aquest primer pensament i, de la manera més educada i correcte possible, vaig explicar els arguments que anteriorment he exposat. A continuació, la mestra va respondre: Bueno, este año seguramente pasará.

El patriotisme a l'escola


Per poder comprendre una societat és necessari conèixer la seva història. L'escola és un reflex de la primera. Per tant, per poder entendre i no jutjar ràpidament algunes de les situacions que s'hi donen cal haver-se endinsat prèviament en el passat.
Nicaragua és un país que, durant molts anys, ha estat colonitzat. A més, ha hagut de lluitar per evitar diverses invasions nord-americanes, de manera que la seva independència no ha estat pas fàcil.
Per tant, és lògic que se sentin orgullosos de ser lliures i que, tal com dirien per aquí, estimin i respectin la seva pàtria. No obstant, des del punt de vista de tres catalanes, sorprèn i impressiona veure com un dels objectius de l'escola és aconseguir que els infants siguin patriòtics a més no poder.
Així doncs, totes tres ens vam quedar sobtades la primera vegada que vam veure el ritual: de bon matí, tota l'escola es reuneix al pati i, mirant cap a la bandera amb la mà al pit, canten l'himne nacional. A continuació, cada grup a la seva aula entona l'himne de l'alfabetització i el "qué linda és Nicaragua" i, si la situació ho requereix, també poden cantar la cançó d'Estelí.
Cal dir, però, que totes elles contenen una essència revolucionària i guerrillera, de manera que des del nostre punt de vista dubtem si sempre són les més adequades per ensenyar a nens tan petits.
A més, totes les escoles estan pintades de blanc i blau, els colors de la bandera. Els "chigüines", amb 6 anys, dibuixen l'escut millor que nosaltres i qualsevol moment és adequat per repetir-los per desena o vintena vegada qui és Andrés Castro, Augusto César Sandino i el mal que van provocar els espanyols i els americans.
Evidentment, no critiquem que se'ls expliqui la història del seu país, ja que per poder comprendre el present i projectar un bon futur és necessari conèixer el passat. El problema però, és que, tot i que som conscients que la història mai es pot explicar objectivament, les lliçons són, des del nostre parer, massa subjectives.
Per tant, després de tot això, només ens queda una cosa a dir: enetenem que amb el seu passat estiguin molt orgullosos de ser nicaragüenses però... realment és necessari que l'escola prioritzi tant aquest objectiu i dediqui tant temps a intentar que les futures generacions idealitzin la seva patria?

jueves, 27 de octubre de 2011

RECEPTA: Jugo de melocotón

Ingredients: 
  • Aigua
  • 3 o 4 melocotones
  • Sucre
  • 1 sobre de Tang de fruites


Procediment:
  1. Posa aigua a escalfar en una cassola.
  2. Pela els melocotones (fruita tropical diferent del préssec) i talla'ls a rodanxes.
  3. Posa els melocotones a l'aigua i deixa'ls bullir. 
  4. Quan ja tinguin una textura tova, deixa refredar la mescla. 
  5. Tritura els melocotones amb les mans (o amb licuadora) i, dins l'aigua, de manera que quedi com un puré. Quan estigui a punt, treu els residus que hagin quedat (llavors, etc.) o passa-ho per un colador. 
  6. Afageix una o dues cullerades de "Tang" de fruites.
  7. Tira-hi 2 cullerades de sucre (o més, segons el gust del consumidor). 
  8. Afageix una mica més d'aigua, al gust, i deixa-ho refredar. Ja està a punt per prendre!

Una voluntat sorprenent

A totes les professions hi ha gent de tot tipus, i per sort, sempre n'hi ha que et sorprenen molt positivament.
Evidentment, la idea que no se'ns ha parat de reforçar des que som aquí, és que cal molta innovació educativa, i és que a casi totes les aules de Pre-escolar encara dediquen la majoria del temps a omplir planes i planes amb un número o una lletra.

Tot i així, no són tan poques les professores i professors que anb la seva voluntat, força i esforç arriben molt més lluny del que qualsevol esperaria. 

Conèixen les històries de tots i cada un dels seus nens  i nenes, i actuen en conseqüència, tot fent participar més activament en les tasques escolars als pares i mares que tenen temps. Davant l'enorme absentisme escolar es recorren la ciutat per parlar amb els familiars d'aquells que sovint no es presenten, tot i que malauradament rars cops n'obtenen resultats. Acompanyen a nens a casa o fan un troç de camí amb ells quan no els ve a buscar ningú, o a diferència d'alguns pares, es preocupen de trobar qui ho pugui fer. 
A les aules, la manca de recursos fa que casi la totalitat del material perquè els nens juguin siguin coses portades directament de casa la mestra. I tot i el baixos que són els seus sous, encara troben el moment, amb la paga de Nadal, per a comprar un regalet per a la classe. 

A les escoles de certs barris hi ha molta pobresa, i fins i tot tenint en compte el poc que paguen els alumnes per anar a l'escola (l'educació és gratuïta), n'hi ha que no poden permetre's algun luxes com el de mudar-se el dia de la promoció de tercer grau (acte de gran importància aquí). Davant d'aquest fet, una de les nostres professores ens explica:  "¿Saben què? He aprovechado ahora que he cobrado para comprarle la tela para el traje a Fanny, ahora voy a buscar alguien para que lo componga."

No cal dir que l'escola no és l'única feina d'aquesta gent, i que amb la seva energia n'hi hauria per parar un tren. Després de la jornada laboral, cal pensar en arribar a una casa humil on viuen de 10 a 13 persones, i haver de tenir-ho tot a punt per a ells. La implicació en varis organismes del barri també forma una part escencial de les seves vides (esglésies, centres d'ajuda a la dona, afilació a partits polític, encarregats en educació dins del barri, etc.).

Aquest escrit ens ha vingut de gust dedicar-lo a aquesta gent que són com sols, i que fins i tot a certes edats i amb més problemes dels que qualsevol de nosaltres podria imaginar tenir, tiren endavant,  i ho fan amb una força admirable. Persones que allà d'on venim costen de trobar, i que la seva preocupació i interès pels altres, i pels que tenen menys que ells, arriben a fer-te remoure per dins.

domingo, 16 de octubre de 2011

La situació dels mestres a Nicaragua

Els sandinistes o els liberals, els de metodologies tradicionals o els que innoven una mica més a les aules, els que tracten als nens amb carinyo o els que s'mposen amb massa autoritat... Cadascun d'ells i d'elles viuen en una stuació personal prou difícil. Això sí que és vocació, tenint en compte que, tot i ser universitaris, tenen un sou escàs. Molts dels mestres nicaragüenses quan surten de l'escola, a part d'haver de confeccionar massa exhaustivament les programacions, al nostre parer, a casa tenen altres negocis tals com vendre productes varis o atendre a les "pulperias" que tenen a casa seva.

A més a més, tots ells i elles porten una motxilla carregada a l'esquena plena de problemàtques ben diverses... pobresa, maltractament, abandonaments, famílies desestructurades... mil i una històries que poden provocar que, moltes vegades, no tinguin el cap a l'aula quan l'han de tenir.

Però això no només els passa als mestres, les històries que els infants viuen a casa des de ben petits es poden veure reflexades en el seu comportament dins les aules. Moltes situacions que els "chigüines" presencien a casa o al carrer són inimaginables a la societat de què provenim i, a voltes, ens deixen atònites, tot i que aquí és el pa de cada dia.

Així, a vegades costa molt fer que els infants estiguin atents o desenvolupin algunes tasques amb la metodologia que s'imposa. Per tant, molts cops es produeix una lluita etre la imposició d'una programació massa tradicional i la problemàtica que arrosseguen, tant els infants com els mestres. Un coctel massa carregat per tal que la pràctca educativa funcioni dins l'aula.

Aprendre copiant?

Tant sols en el trajecte des de direcció fins a la porta de l'aula, la mestra ja té temps de dir-me que està cansada de la seva feina: 

- Son muchos años, y una acaba bien cansada, ¿Sabe?

Vistos els ànims, entro a la classe amb unes expectatives no gaire altes, i no vaig gens equivocada. 

Estic en una classe de segon de primària, tot i que s'ha de dir que els alumnes tenen edats ben diferents (fins i tot n'hi ha de 14 i 15 anys perquè encara no saben llegir ni escriure). Són molt vius i inquiets, i realment estan ben poc acostumats a estar asseguts i callats durant uns minuts. A això se li suma el fet que la metodologia i la manera com es porta la classe és del tot depriment. 

Avui treballem el paràgraf, un tema complicat i que requereix un procés llarg tenint en compte que fan segon. Comencem mirant si han fet els deures: redactar-ne un a casa sobre la natura; costa ben poc adonar-se que són textos copiats de qualsevol lloc. Després ens disposem a fer un exercici: aquest cop n'hauran de copiar un de la pissarra sobre els arbres. Quan finalment acaben encara queda estona, però els fa sortir ja a menjar, i després de menjar em comenta que total, pel poc que queda ja els deixa marxar. 

El dia següent seguim treballant el mateix, i per variar, ho fem tot copiant un paràgraf sobre els símbols patriòtics del país. En acabar, em diu a mi que si puc escriure'n un altre a la pissarra perquè el copiïn. Jo ja no sé on posar-me, i decideixo "fer-li cas", però treballant-ho de manera qu,e amb una pauta i amb una estructura molt simple, siguin ells els autors dels petits textos. Ells mateixos estan orgullosos de la feina feta i es nota, al mostrar-se voluntaris per llegir-ho davant tota la classe. Tinc poc temps de felicitat dins el meu món per això, perquè la mestra no tarda ni un minut en dir-me: 

- Aún queda mucho rato para el recreo, ahora haga un párrafo en la pizarra sobre naturaleza para que copien.

Al llarg dels següents dies de classe, aquesta va seguir sent la dinàmica d'ensenyament de temes ben diversos. Arribant al punt que, en intentar treballar fent algun exercici que no consistís en copiar, resultava molt difícil fer entendre als i les alumnes la feina, i sempre havies de passar pel pas previ de veure que casi tots havien optat per copiar les instruccions o el que fos que hi havia escrit a la pissarra. Entenc perfectament doncs, que requerirà temps i esforç que siguin capaços de fer altres tipus d'exercicis i entendre'ls sense gaires problemes, però tenim mesos per endavant. 

El que em preocupa més, per això, és pensar que l'eduació de la resta del país funcioni de la mateixa manera.

Primeres impressions

Mai ens haguéssim imaginat buscant pis preguntant a les persones que passen pel carrer. La gent aquí t'ajuda de veritat, de tot cor, és una sensacó increible. No pot ésser que allà d'on venim ens despreocupem tant pels nostres semblants, sabent que sense la nostra ajuda no podran aconseguir el que busquen.

Agafar una altra vegada el "urbano" o la "ruta", pagar tres córdobes i saber on has de baixar no té preu, et sents orgullosa de tu mateixa per haver-ho fet sola, però igualment, ets sents agraïda a qui ahir et va ajudar a trobar el camí.

Pel carrer ens miren com si fossim l'atracció turística més interessant que han vist en anys, i anem on anem sentim comentaris al respecte. La diferencia cultural és moltíssima i no sabem si podrem assimilar tants canvis en tan poc temps.

Però no és només això, la passivitat és un plus, la "hora nica", el "al suave" s'ha de sembrar per aconseguir millores tant en la teva visió com en la teva manera de ser per entendre aquest compromís fallit que fa que en ocasions et frustris i t'enfadis, sense comprendre realment la manera de ser nica.












Nicaragua dale pues...

un somnni per a realitzar, un pais que enamora.



jueves, 13 de octubre de 2011

La política a Estelí

"¿Profe, usted es sandinista?" Aquesta és la pregunta que, de bon matí, m'ha deixat paralitzada. No sabia que respondre i, interiorment, només pensava: com pot ser que una nena de 6 anys m'estigui preguntant això?

La sorpresa, però, no ha durat gaire. Només m'ha calgut situar-me en el temps i en l'espai per adonar-me que no estic a Catalunya, sinó a Estelí, la ciutat 1.000 vegades revolucionaria i 3 cops heroica. Sí, Estelí és, sens dubte una ciutat sandinista. Les banderes del FSLN presideixen tot el municipi, juntament amb els cartells a favor d'Ortega, les samarretes del partit que el 90% dels ciutadans porten i les mil converses de bar on s'idolatra la revolució i l'actual govern.


El problema, però, no és que tot Estelí sigui del mateix partit, sinó la manca de pensament crític que s'observa. La revolució va ser una cosa i ara mateix la situació del partit n'és una altra. Per tant, queda clar que el context on nosaltres vam créixer no té res a veure amb el de la nena que em va fer aquella pregunta. La política impregna el dia a dia de tothom, grans i petits, essent així normal que un infant que amb prou feines sap llegir i escriure tingui tan clar quin és el partit majoritari.

Ara bé, aquesta nena no està sent víctima d'un clar adoctrinament?

martes, 11 de octubre de 2011

Primeres impressions a les aules de primària

És el primer dia d'escola i durant tot el trajecte no podem parar de pensar en el que ens trobarem. Imaginem aules plenes d'infants, amb alguns d'ells rebels, però molts més de tranquils, i professors que, sense gaires recursos, intenten fer el que poden. Alhora, ens veiem a nosaltres, les tres "chelas", intentant aportar tot el que tenim: no gaire experiència, però sí molta il·lusió i ganes de treballar. 


Anuncien la nostra parada i baixem de l'autobús. Arribem a l'escola i totes les nostres idees es troben amb la crua realitat: aules on, de bon matí, tothom s'aixeca a resar i a cantar l'himne nacional de cara a la bandera amb una serietat i respecte que ja no es tornarà a sentir en tot el dia. 

A continuació comença l'espectacle: el 95% dels alumnes s'aixequen, criden, es barallen i marxen al bar o a casa cada vegada que volen. La situació es descontrola per moments, i sembla que tu ets l'única que se n'adona. La tutora, resignant-se, t'explica que aquest comportament és la conseqüència de les mil problemàtiques que cadascú d'ells té a casa, però ningú pensa que el fet d'estar-se 4 hores copiant sense parar tampoc és gaire motivador. 


Els pocs que escolten et busquen pregant que els ajudis i tu et sents perduda. Per una banda, tens ganes de fer altres coses i ajudar-los segons el que tu creus que és l'educació i, per l'altra, tens la mestra vigilant que no facis res que s'escapi de la seva línia. 

El dia s'acaba i les tres sortim de l'escola decepcionades. A casa, pensem, tindrem una llarga conversa. I així és. Per uns moments ens desesperem, però tot seguit trobem el cantó positiu i veiem que és un repte que hem d'afrontar: sabem que no podem canviar el món, però tenim molt clar que a les nostres aules intentarem aportar tot el que puguem, alhora que aprendre d'aquesta altra manera de treballar, que segur que ens pot aportar quelcom. Som conscients que al principi serà difícil, però esperarem el moment adequat per poder començar a "negociar" i a treballar.

lunes, 26 de septiembre de 2011

Nicaragua, dale pue



Nicaragua, el paraíso sandinista está resultando un sueño que se extiende en nuestras vidas de norte a sur y de este a oeste, haciéndose realidad a cada paso, en cada situación y desde todos los puntos de vista.


Perspectiva Nicaragua: Quiero volver y todavía no me fui.

Para Wilton

Encontrar casa nunca és fácil y aún menos en un país que no es el tuyo. Después de muchas horas andando y preguntando puedes llegar a desesperarte pero, por suerte, "las cosas malas nunca vienen solas, las vienen siguiendo buenos acontecimientos". 

Nunca puedes fiarte de la palabra de las personas, siempre gurandan un as bajo la manga. No obstante, siempre hay quien te sorprenda, siempre hay quien, a pesar de parecer que no te va a poder ayudar, hace todo lo que está en sus manos para sacarte de un apuro e intentar que tu estancia en su país sea lo mejor posible. 

Así, damos gracias de que en el mundo existan esos pequeños ángeles de la guarda que hacen que todo vaya bien y que saben como sacarte una sonrisa sin esperar nada a cambio. 

Sortir de l'aeroport...

Són les 17:09h i acabem d'arribar a l'aeroport de Managua. Baixem de l'avió, agafem les maletes, canviem calers i tot seguit ens trobem amb el xòfer que ens ha de portar a Estelí. Anem cap el cotxe i el veiem amb un altre home carregant les maletes. Suposant que aquest desconegut ve amb ell ens disposem a pujar al "carro" quan, de cop, se'ns queda mirant esperant alguna cosa que no sabem que és. 

- "Pero dadle propina, aquí es la costumbre!"


Aquestes paraules del xòfer ens deixen sense saber què fer. Acabem d'arribar, tot és nou i no sabem quina quantitat és l'adequada. El conductor, veient les nostres cares estupefactes, opta per adelantar-se i donar-li un bitllet de 20 córdobes. Així doncs, nosaltres el seguim i li donem alguna cosa més.


Pujem al cotxe i, després de tornar els diners que ell havia posat, comença el viatge fins a Estelí. Durant tot el trajecte, però, cadascuna es pregunta si a ell també n'hi hem de donar. Davant del dubte, en arribar a l'hotel, li donem 50 córdobes.


Els moments d'incomoditat han passat i els hem superat. No obstant, encara ens queda la pregunta de: quan i quant s'ha de donar propina?

martes, 6 de septiembre de 2011

Amanece que no es poco...

Retransmissió en directe desde Estelí, Nicaragua! Som la Laura Mesones, l'Elisa Romagosa i l'Anna Serrano i hem creat aquest espai per deixar el millor de la nostra experiència en aquesta ciutat revolucionària, país meravellós.

Portem aquí poc més d'una setmana i encara ens costa situar els punts cardinals sense un mapa davant del nas. Tot i això, com preguntant s'arriba a tot arreu, ens espavilem el millor que sabem.

Estem totalment convençudes que la sort dels principiants ens acompanya allà on anem. No hi ha més que veure'ns pel carrer per saber que no som nicas autòctones, tot i això, per què ens han de confondre amb "gringas"?


Tres anys dient: - Anirem a Nicaragua!- i aquí estem. L'únic en que podem pensar ara és en que ens queden vuit mesos per deixar-nos endur en aquest món nou i ple de coses per descobrir...

martes, 30 de agosto de 2011

¿Qué sos Nicaragua?

de Giocconda Belli:

¿Qué sos
sino un triangulito de tierra
perdido en la mitad del mundo?

¿Qué sos
sino un vuelo de pájaros
guardabarrancos
cenzontles
colibríes?

¿Qué sos
sino un ruido de ríos
llevándose las piedras pulidas y brillantes
dejando pisadas de agua por los montes?

¿Qué sos
sino pechos de mujer hechos de tierra,
lisos, puntudos y amenazantes?

¿Qué sos
sino cantar de hojas en árboles gigantes
verdes, enmarañados y llenos de palomas?

¿Qué sos?
sino dolor y polvo y gritos en la tarde,
-"gritos de mujeres, como de parto"-?

¿Qué sos
sino puño crispado y bala en boca?

 ¿Qué sos, Nicaragua
para dolerme tanto?