Aquí, a la terra del Pinol, sembla que la decisió en política i en les eleccions passi només per dues opcions: o ets del FSLN o ets liberal. A més, com a conseqüència d’una guerra encara massa recent, aquests dos camins són un motiu molt important de conflicte dins el país.
L’odi de tants sandinistes cap als liberals i vicebersa, i el convenciment absolut de les dues parts respecte la seva opinió, fa francament difícil una convivència cordial i saludable on les dues bandes puguin elegir i expressar-se lliurement.
Dins d’aquest ambient de discrepàncies, cal sumar-hi tot el que el govern actual porta anys fent per guanyar terreny. Deixant de banda si el FSLN i el seu president (Daniel Ortega) ha estat un bon partit per Nicaragua durant aquest temps, són molts els aspectes que aquest ha modificat per intentar fer la seva estada més llarga; aspectes que van des de pintar els Ajuntaments, faroles i parets amb els colors i anuncis del partit, a no deixar ocupar una gran varietat de càrrecs públics a població no adscrita, o a la modificació de la Constitució perquè Daniel es pugui tornar a presentar com a president.
En aquest context, viure les eleccions del passat diumenge 6 de Novembre va ser tota una experiència.
Les previsions de problemes de tot tipus no van faltar en cap moment. En els dies previs a les eleccions, vam rebre recomanacions que ens van sobtar bastant, com ara no sortir de la ciutat el diumenge, o treure una quantitat suficient de diners del banc “pel que pogués passar”. A més, a partir del divendres 4 es va prohibir la venda de begudes alchòliques a tot el país, prohibició que va durar fins dilluns.
El diumenge a les 6 de la tarda es tancaven les escoles electorals, i cap a les 8, 9 ja se sabia que havia guanyat el FSLN amb una gran diferència (va concloure amb el 62’46% de vots pel FSLN, seguit pel PLI amb un 31%). A aquesta hora i a la ciutat d’Estelí (popularment coneguda com a focus sandinista), el Parc Central s’anava omplint de gent que sortia al carrer eufòrica per celebrar la victòria. Persones de totes les edats, entre els quals molts joves que segurament votaven per primera vegada, fenien una festa pròpia dels finals de lliga de futbol al nostre país. Mentrestant, un grup reduït de liberals es reunien dos carrers més avall, separats de la multitud per un seguit de policies armats.
Els dies següents es va sentir dir de tot sobre aquestes eleccions. D’una banda sandinistes convençuts que els resultats eren previsibles, que el Frente havia de guanyar i que les eleccions havien estat ben transparents; de l’altre, liberals afirmant que “havian sido las elecciones más corruptas de toda la historia de Nicaragua, incluso superando a las del periodo de Somoza”. En problema és que aquí tot sembla resumir-se a blanc o negre, i trobar fonts d’informació més o menys objectives o fiables resulta casi impossible. El que hem pogut comprovar, per això, és que l’entrega de cédulas (document d’identitat que et permet votar quan compleixes els 16), va anar bastant lligat a les promeses de ser fidels al FSLN.
Així, tot i que les queixes sobre la poca transparència del 6N van disminuint, les eleccions van deixant de ser un dels temes de conversa habituals, i Daniel segueix com a president per, com a mínim, 4 anys més.
Segurament és un fet cultural que des del nostre punt de vista no podem acabar d’entendre, però realment és sorprenent que, tenint en compte el baix nivell econòmic de la població, estiguin disposats a gastar-se un dineral en quatre fotos i un diploma. 
